«Com animals busquem per cobrir necessitats. Com animals arribem a ser un, allunyat del reste: Veritat del trànsit.»
**
Si és fugir o si fos cercar la llibertat
Com caçador!
-Qui té dret a jutjar?-
Anar!
Només anar a trobar l’ésser sencer
més enllà de l’establert.
Perquè abans del suïcidi qualsevol pas pot ser bo.
Si fos portar o anar-hi a recollir
o potser sigui abandonar entre crits d’auxili.
Segons l’enteniment!
-Qui som, cap ni un, per sentenciar?-
Els retrets sempre quedin com fum que s’esvaeix…
per no ofegar, per mai tornar.
I bufa el vent
remenant els cardinals.
I cau tanta sorra que el temps s’atura
mentre són esborrades les empremtes
doncs aquestes també sobren.
I és la pell que delata
quants i quantes varen ser les alegries i els dolors,
les emocions i els sentiments;
la pell, reflex d’un cor i veritat d’un món
abans de girar la cantonada.
I les hores del sol I els segons de la lluna resulten somni, perquè hi ha després;
són teatre vestit de dansa.
Digueu-me si no hi ha millor sort dins d’una il·lusió
que no pas la que viu en la negació
a quina el pragmatisme obstinat ens convida tantes vegades,
així portant-nos, vida i mort dins d’una gàbia.
(castellano)
«Cómo animales buscamos para cubrir necesidades. Cómo animales llegamos a ser uno, alejado del resto. Verdad del tránsito.»
**
Si es huir o si es buscar la libertad
¡Cómo cazador!
-¿Quién es nadie para juzgar?-
Ir
Nada más ir al encuentro del Ser completo
más allá de lo establecido.
Porque antes del suicidio cualquier paso puede ser bueno.
Si fuese llevar o ir a recoger
o si quizás es abandonar entre gritos de auxilio.
¡Según el entendimiento!
-¿Quién somos ninguno como para sentenciar?-
Los reproches siempre queden como humo que desaparece…
para no ahogar, para nunca volver.
Y sopla el viento
removiendo los cardinales.
Y cae tanta arena que el tiempo se para
mientras son borradas las huellas
pues éstas también sobran.
Y es la piel que delata
cuantos y cuantas fueron las alegrías y los dolores,
las emociones y los sentimientos;
la piel, reflejo de un corazón y verdad de un mundo
antes de girar la esquina.
Y las horas del sol y los segundos de la luna resultan sueño, por qué hay después;
son teatro vestido de danza!
Decidme si no hay mejor suerte dentro de una ilusión
que no la que habita en la negación
a cual el pragmatismo obstinado nos invita, tantas veces,
así trayéndonos vida y muerte dentro de una jaula.