Voluntat / Voluntad

Res és perpetu.
On queda tot el dol de l’ahir?
Ja ha marxat!
… Avui, el ciment que trepitjo, deixant de ser dur,
convé en ser tou i perfumat,
apareix guarnit d’ocells
i omplert de flors acolorides.

—Decideixo.
Faig meva una elecció
i resulta inalterable,
encara que mil cops siguin tombats
els vents que m’enlairen
i que per sempre desitjo respirar—

En aquí on em trobo:
De les rajoles trencades
els seus dibuixos reviuen;
llençant mots oblidats atorguen vida
més enllà de la son i d’uns ossos
que, lluny de desfer-se i marxar,
encara estan i recorden
un món construït sense cants ni sentit;
i des d’aquest enllà (desconegut per molts)
aquests ossos gastats
demanen canvis dins dels fets terrenals
que havent-hi estat seus
són, encara avui, la nostre vida.

Qui vol quedar-se endinsat
en l’ofec pudent d’un ahir
on tot l’existent pateix?

(castellano)

Nada es perpetuo.
¿Dónde queda todo el duelo del ayer?
¡Ya ha marchado!
… Hoy, el cemento que piso, dejando de ser duro,
conviene en ser blando y perfumado,
aparece adornado de pájaros
y lleno de flores coloridas.

—Decido.
Hago mía una elección
y resulta inalterable,
aunque mil veces sean tumbados
los vientos que me alzan
y que por siempre deseo respirar—

Aquí donde me encuentro:
De las baldosas rotas
sus dibujos reviven;
lanzando palabras olvidadas otorgan vida
más allá del sueño y de unos huesos
que, lejos de deshacerse y marchar,
todavía están y recuerdan
un mundo construído sin cantos ni sentido;
y desde este allá (desconocido para muchos)
estos huesos gastados
piden cambios dentro de los hechos terrenales
que habiendo estado suyos
son, todavía hoy, nuestra vida.

¿Quién quiere quedarse adentrado
en el ahogo maloliente de un ayer
donde todo lo existente sufre?

Des d’un abans que ressona / Desde un antes que resuena (r)

(I)

¡He arribat!
ara sóc fill de la raó objectiva.
Canto i canto, fins i tot,
sense sentir com a pròpies
les cordes vocals.

Abans vaig recórrer aigües i vies
trobant vida i mort 
cel, infern i purgatori 
sepulcres i eternitat.
Abans vaig ser vagabund i també nàufrag:
em vaig enfonsar i vaig caure mil vegades
i mil vegades vaig recuperar l’aire
i em vaig aixecar.
Abans vaig patir la falta de seny
els cops i les tortures
els abusos i els deliris
que apareixen dins d’aquesta gàbia
anomenada, subjectivitat.

—Encara somric—
Sóc un infant alimentat per fe:
Crec en els petons onírics i la seva lírica.
Sóc un avi que camina amb el pas canviat:
Crec en somnis i utopies.
Crec que l’horitzó ens guarda
molt bones sorpreses per demà.

Sé, del filferro que cus boques fins a matar
i d’ocells que filen i filen
donant tant de meravellós per parlar.
Sé, d’una bufada de temps (diguem-li destí)
que esborra cultures sense parpellejar.
De portes que es tanquen
i d’altras que s’obren, recordant-nos,
«camineu endavant; només cap, avançar».

«Sóc fill d’una gramàtica
més antiga que els homes:
Sóc fill de l’aigua
i de l’aire i del foc,
qui millor explicaria
sentiments i raons.»

*castellano

(I)

¡He llegado!
ahora soy hijo de la razón objetiva.
Canto y canto, incluso,
sin sentir como propias
las cuerdas vocales.

Antes recorrí aguas y vías
encontrando vida y muerte
cielo, infierno y purgatorio
sepulcros y eternidad.
Antes fui vagabundo y también náufrago:
me hundí y caí mil veces
y mil veces recuperé el aire
y me levanté.
Antes sufrí la falta de cordura
los golpes y las torturas
los abusos y los delirios
que aparecen dentro de esa jaula
llamada, subjetividad.

—Todavía sonrío—
Soy un niño alimentado por fe:
Creo en los besos oníricos y su lírica.
Soy un abuelo que anda con el paso cambiado:
Creo en sueños y utopías.
Creo que el horizonte nos guarda
muy buenas sorpresas para mañana.

Sé, del alambre que cose bocas hasta matar
y de pájaros que hilan e hilan
dando tanto de maravilloso para hablar.
Sé, de un soplo de tiempo (digámosle destino)
que borra culturas sin pestañear.
Sé, acerca de puertas que se cierran
y otras que se abren, recordándonos,
«caminar adelante; sólo cabe, avanzar».

«Soy hijo de una gramática
más antigua que los hombres:
Soy hijo del agua
y del aire y del fuego,
quién mejor explicaría
sentimientos y razones.» Sigue leyendo

D’uns caps amb cua / De unas cabezas con cola

L’escorpí
mostrant-se encisador
ensenya el cap.
Contradicció!.
Oblidat de tota mena de pietat
busca el descuit
i deixa anar la seva cua
per arribar-nos a picar.
Traïció!.
Verí perillós
commina la falsedat:
És lladra amagat
dintre de paraules que empaiten,
sota de paraules que enreden
la comprensió d’avui
i els camins de demà.
Qualsevol enteniment s’ofega
en nedar endinsat
en política que ofereix,
poques esperances
i falses lleis.
Escorpí és la política
En fugir del ball empàtic
i de les noces amoroses.
Dóna veritable fàstic
en vestir-se de comercial,
ja aquest cridés
o parlés fluix.
Què esperar
del que dient-se eina
carrega terra com si una pala
i ja després de fer un forat…
Enfonsa i mata,
assassina i enterra.
L’escorpí no sap res
de l’ample acollidor
ni del gruix educador
cabut en la mar.
No veu més enllà
de les costes pròpies
i les pedres properes
que aviat s’esvairan.

318-omu G.S. (bcn.2017)
**
(castellano)
El escorpión
mostrándose encantador
enseña la cabeza.
¡Contradicción!.
Olvidado de todo tipo de piedad
busca el descuido
y suelta su cola
para llegarnos a picar.
¡Traición!.
Veneno peligroso
conmina la falsedad:
Es ladrón escondido
dentro de palabras que persiguen,
debajo de palabras que enredan
la comprensión de hoy
y los caminos de mañana.
Cualquier entendimiento se ahoga
al nadar adentrado
en política que ofrece,
pocas esperanzas
y falsas leyes.
Escorpión es la política
al huir del baile empático
y de las bodas amorosas.
Da verdadero asco
al vestirse de comercial,
ya éste gritara
o hablase flojo.
Qué esperar
de lo que llamándose herramienta
carga tierra como sí una pala
y ya después de hacer un agujero…
Hunde y mata,
asesina y entierra.
El escorpión no sabe
nada del ancho acogedor
ni del grueso educador
cabido en la mar.
No ve más allá
de las costas propias
y las piedras cercanas
que pronto se desvanecerán.

318-omu G.S. (bcn.2017)

Nous conqueridors / Nuevos conquistadores

NOUS CONQUERIDORSPolítica d’estats:
ball de bastons
fet amb joc de paraules.
Imatges escollides i primmirades
proposant els millors rostres
per seduir quan pertoqui
posar les paperetes.
Formes i vestits
estudiades i elegants
servits per portar fins al fi
cadascun dels tants enganys.
Poques veritats,
gens de rubor i molta merda.
Polítics ejecutant malament la seva feina
per resoldre’s el avenir.
Lleis a mitges,
a propòsit, inacabades,
que donen pas a un seguit de robatoris,
a profitoses fuites de capital;
a saltar-se els prohibits
davant de penes insignificants;
de poc pesar i minsa durada.
Burocràcia política
arrapada a la hipocresia extrema:
Beneficis sense límits.
Èxit vomitiu i diners aconseguits
darrera de delictes de guant blanc;
d’estafes i concessions a tant per cent
i manipulació de dades.
Política d’estat:
Discursos i gestos ben mesurats.
Amagar la roba bruta
al mateix temps que cada dia
les llars dels ciutadans s’omplen
de desordre i aquell pudor penetrant
que a molts porta fins a la bogeria.
Política perfecta per extorquir,
i escopir, sense vergonya, damunt dels febles.
Polítics ensinistrats
per girar cua quan convingui
i mirar cap a un altre costat,
desentenent-se de ser culpables
Polítics i partits
-tant es val de quina banda-
doncs tots acaben
podrits i esgarrapant,
sent una repetició del poder indesitjable,
que malmet de nosaltres la confiança.
Personatges escollits pels ciutadans
que fan feina
mirant pels interessos de les privades.
Que engabiant al seu poble,
converteixen tantes llars polides
només que en quadres,
demostrant -al no preveure el futur-
la seva poca saviesa i el seu important egoisme;
una detestable i miserable ignorància.

318-omu G.S. (bcn. 2015)

___________
(castellano)

Política de estados:
baile de bastones
hecho con juego de palabras.
Imágenes escogidas y remiradas
proponiendo los mejores rostros
para seducir cuando corresponda
poner las papeletas.
Formas y vestidos
estudiadas y elegantes
servidos para llevar hasta el fin
cada uno de los tantos engaños.
Pocas verdades,
nada de rubor y mucha mierda.
Políticos ejecutando mal su trabajo
para resolverse el porvenir.
Leyes a medias,
a propósito, inacabadas,
que dan paso a un seguido de robos
y provechosos escapes de capital;
a saltarse los prohibidos
ante penas insignificantes;
de poco pesar y escasa duración.
Burocracia política
agarrada a la hipocresía extrema:
Beneficios sin límites.
Éxito vomitivo y dinero conseguido
detrás de delitos de guante blanco;
de estafas y concesiones a tanto por ciento
y manipulación de datos.
Política de estado:
Discursos y gestos bien medidos.
Esconder la ropa sucia
al mismo tiempo que cada día
los hogares de los ciudadanos se llenan
de desorden y aquel hedor penetrante
que a muchos lleva hasta la locura.
Política perfecta para extorsionar,
y escupir, sin vergüenza, sobre los débiles.
Políticos adiestrados
para girar cola cuando convenga
y mirar hacia otro lado,
desentendiéndose de ser culpables
Políticos y partidos
-tanto se vale de qué banda-
pues todos acaban
pudridos y arañando,
siendo una repetición del poder indeseable,
que malogra de nosotros la confianza.
Personajes escogidos por los ciudadanos
que hacen trabajo
mirando por los intereses de las privadas.
Que enjaulando a su pueblo,
convierten tantos hogares pulcros
nada más que en cuadras,
demostrando -al no prever el futuro-
su poca sabiduría y su enorme egoísmo,
una detestable y miserable ignorancia.

318-omu G.S. (bcn. 2015)

Abducció / Abducción

Em trobo davant d’un full petit

per escriure tant que passa,

tant que hi ha esperant-me

dintre d’un munt d’amagatalls.

Contemplo un món ple de lletres antigues

i de paraules velles.

Omplert de andromines inútils

i de pots tapats però buits.

Estic enfront d’un món que reconec immens,

i que avui m’apareix desdibuixat i difús,

sense líneas netes

que desdiguin la confusió existent

quan parlin clares.

Món enganyosament reduït

i cuadriculadament retallat

pels molts interessos

que sostenen uns pocs altres.

Món presentat per alguns

que es vesteixen amb dissimulades disfresses

per entretenir als ulls

i despistar a les ments,

com tants actors que interpreten

fan dins dels teatres,

mentre als homes fan perdre,

-sense gens ni mica adonar-se-

la raó de lluitar

i la força d’aixecar-se

encara reconeixent-se esclaus

que sotmesos al jou,

caminen dominats.

318-omu G.S. (Bcn. 2014)

____________

(castellano)

Me encuentro ante una hoja pequeña

para escribir tanto que pasa,

tanto que hay esperándome

dentro de un montón de escondrijos.

Contemplo un mundo lleno de letras antiguas

y de palabras viejas.

Lleno de trastos inútiles

y de botes tapados pero vacíos.

Estoy enfrente de un mundo que reconozco inmenso,

y que hoy me aparece desdibujado y difuso,

sin líneas limpias

que desdigan la confusión existente

cuando hablen claras.

Mundo engañosamente reducido

y cuadriculadamente recortado

por los muchos intereses

que sostienen unos pocos otros.

Mundo presentado por algunos

que se visten con disimulados disfraces

para entretener a los ojos

y despistar a las mentes,

como tantos actores que interpretan

hacen dentro de los teatros,

mientras a los hombres hacen perder,

-sin lo más mínimo darse cuenta-

la razón de luchar

y la fuerza de levantarse,

aún reconociéndose esclavos

que sometidos al yugo,

caminan dominados.

318-omu G.S. (Bcn. 2014)

I una flor per cada branca / Y una flor por cada rama

arbre vestit

«Abans dels estats

que ens foren, (amb sang i lluites), imposats;

d’uns estats que dominen esclavitzant-nos,

que fent servir un munt d’enganys,

i un grapat de mentides afegeixen lleis injustes.

 

Abans de tants estats

que dominen i escurcen

fins aconseguir abolir

els fruits de la llibertat.

 

Abans dels països i les fronteres

i de qualsevol condició interessada.

Abans de tants cops incoherents

que assasinen la fèrtil fusió; el futur!,

en aixafar l’adobada cultura de tants homes.

 

Abans dels regnes, països i estats…

Va existir un net somriure

fet amb cor i ple de cants.

Varen existir mil fonts, mil formes;

la llum d’uns homes

que, junts, cuinaven com poble,

que gaudien sense vergonya

de la claror blava del cel,

quan anaven amb els seus caps ben alçats,

sense deixar de caminar, cap a endavant.»

 

(I)

 

Com puc esperar avançar

quan em retenen pres,

si em mantenen engabiat,

si em trobés impedit; invàlid: coix.

Atrapat per uns filferros,

o obligat a coneixer, (irremeiablement),

el soroll estrident de les rodes,

d’un carro atrotinat, lleig i vell.

Com puc avançar si és que estiguessin, d’arrel,

les meves dues cames, ambdues tallades.

 

No puc avançar en sostenir

aquell patir que va amarrat

al nus asfixiant,

al curt enteniment,

a la foscor que retalla en viure,

molt a prop de mi i dins d’uns altres.

 

(II)

 

Per guardar dintre meu;

una empenta, un vaixell,

una adreça, un alé,

la millor ajuda: un cop de mà,

immensos i veritables motius,

prou forces i fortes ganes.

Per guardar dintre de mi tot això…

d’un fil de veu trec un gran tro;

com així mateix succeeix

que de l’aparent feble blat que escolta el vent

ballant amb els seus sons,

del blat espigolat i callat,

del blat dòcil i lleuger,

surt el pa que enlluerna en les nostres taules,

el pa germà que ens dóna l’escriure inteligent,

que ens regala també el pensar,

i fins i tot, un torrent de paraules.

 

(III)

 

Ja avanço. No m’adormo.

Avanço il·lusionat.

Avanço a voltes de somnis.

 

Només avanço

perquè sé del esforç,

de cert sé del treball,

el que és lluitar.

 

I també…

ara avanço perquè reconec com tova la por al dolor,

i la por a morir.

en saber realment el que és morir, el que és patir,

encara disposant d’aquest aire terrenal,

encara amb cos aquí respirant; aquí vivint.

 

Sé el que és morir;

en estar-me quiet i amagat,

incapaç de moure un dit

o demanar amb un fort crit,

el que és just i em falta.

 

El pitjor que em pot passar, és;

viure dormint, i al dormir ni somniar-la,

veure al meu abast a la llibertat;

com un gelat replet de secrets,

com una canya de sucre plena de dolçor,

i estar-me quiet, i no anar a llepar-la.

 

El pitjor que em pot passar, és:

reconèixer un munt de vida i no gaudir-la,

quedar-me quiet, sense anar a agafar-la.

318-omu G.S. (Bcn-2013)

***   ***

(castellano)

 

«Antes de los estados

que nos fueran, (con sangre y luchas), impuestos;

de unos estados que dominan esclavizándonos,

que usando un montón de engaños,

y un puñado de mentiras, añaden leyes injustas.

 

Antes de tantos estados

que dominan y acortan

hasta conseguir abolir

los frutos de la libertad.

 

Antes de los países y las fronteras

y de cualquier condición interesada.

Antes de tantos golpes incoherentes

que asesinan la fértil fusión; ¡el futuro!,

al aplastar la curtida cultura de tantos hombres.

 

Antes de los reinos, países y estados…

Existió una limpia sonrisa

hecha con corazón y llena de cantos.

Existieron mil fuentes, mil formas;

la luz de unos hombres

que, juntos, cocinaban como pueblo,

que disfrutaban sin vergüenza

de la claridad azul del cielo,

cuando iban con sus cabezas bien alzadas,

sin dejar de andar, hacia adelante.»

 

(I)

 

Cómo puedo esperar avanzar

cuando me retienen tomado,

si me mantienen enjaulado,

si me encontrara impedido; inválido: cojo.

Atrapado por unos alambres,

o obligado a conocer, (irremediablemente),

el ruido estridente de las ruedas,

de un carro destartalado, feo y viejo.

Como puedo avanzar si es tuvieran, de raíz,

mis dos piernas, ambas cortadas.

 

No puedo avanzar al sostener

aquel sufrir que va amarrado

al nudo asfixiante,

al corto entendimiento,

a la oscuridad que recorta al vivir,

muy cerca de mí y dentro de otros.

 

(II)

 

Para guardar dentro mío;

un empujón, un barco,

una dirección, un aliento,

la mejor ayuda: un golpe de mano,

inmensos y verdaderos motivos,

suficientes fuerzas y fuertes ganas.

Por guardar dentro de mí todo esto…

de un hilo de voz saco un gran trueno;

cómo así mismo sucede

que del aparente débil trigo que escucha el viento

bailando con sus sonidos,

del trigo espigado y callado,

del trigo dócil y ligero,

sale el pan que deslumbra en nuestras mesas,

el pan hermano que nos da el escribir inteligente,

que nos regala también el pensar,

e incluso, un torrente de palabras.

 

(III)

 

Ya avanzo. No me duermo.

Avanzo ilusionado.

Avanzo a vueltas de sueños.

 

Sólo avanzo

porque sé del esfuerzo,

de cierto sé del trabajo,

lo que es luchar.

 

Y también…

ahora avanzo porque reconozco como blando el miedo al dolor,

i el miedo a morir.

Al saber realmente el que es morir, el que es sufrir,

todavía disponiendo de este aire terrenal,

todavía con cuerpo aquí respirando; aquí viviendo.

 

Sé el que es morir;

al estarme quieto y escondido,

incapaz de mover un dedo

o pedir con un fuerte grito,

el que es justo y me falta.

 

Lo peor que me puede pasar, es;

vivir durmiendo, y al dormir ni soñarla.

Ver a mi alcance a la libertad;

como un helado repleto de secretos,

como una caña de azúcar llena de dulzura,

y estarme quieto, y no ir a lamerla.

 

Lo peor que me puede pasar, es:

reconocer un montón de vida y no disfrutarla,

quedarme quieto, sin ir a cogerla.

318-omu G.S. (Bcn-2013)

simplicitat