Teranyines / Telarañas


Quan marxen junts cap endavant
la gelosia i els fantasmes,
i són xiscles els pensaments
ensordint la vida d’uns altres.

Quan el respecte cau com flocs,
és neu, esquitxant per curt temps
la blancor damunt d’un espai;
és de l’hivern; suor esporàdica.

Quan la confiança
tremola tant que es desfà;
com entre gotes fa el gel,
que en arribar l’escalfor;
fuig de les pedres,
rellisca sent rierol,
torna al bressol
per donar-li al riu cabal…
I sadollar els cultius.
I regar noves flors.

Però tot gel; endurit i esquerp
-aigua transmutable-
per fer durar la seva transparència rígida,
de la primavera s’amaga
-tanmateix fan els vampirs,
dels alls i de les creus-

Quan la negació mana més que l’enteniment
i les mans que eren dolces es tornen martells
que piquen i piquen engrandint les esquerdes.
I com de tants felins ferotges,
les nostres ungles esgarrapen
oblidats de la millor memòria,
el cor i l’ànima, d’aquell
que era, fins fa poc, ésser volgut.

Quan les gemmes pateixen amnèsia
i perden el tacte de les acrobàcies,
i és impossible el diàleg fratern
en ser dominada la pau pel rancor;
rancor que, en guanyar aquest pols,
afegeig malaltia i ens engabia.

A les hores és quan parlen,
quan escoltem els passos d’un final,
així emmudint el que abans havia estat;
un meravellós conte de fades,
un brot de llum on somniar.

318-omu G.S. (Bcn. 2014)
_________________________

" Cantabria "

» Cantabria «

(castellano)

Cuando marchan juntos hacia adelante
los celos y los fantasmas,
y son chillidos los pensamientos
ensordeciendo la vida de otros.

Cuando el respeto cae como copos,
es nieve que salpica por corto tiempo
la blancura encima de un espacio;
es del invierno; sudor esporádico.

Cuando la confianza
tiembla tanto que se deshace;
cómo entre gotas hace el hielo,
que al llegar el calor;
huye de las piedras,
resbala siendo riachuelo,
vuelve a la cuna
para darle al río caudal…
Y saciar los cultivos
Y regar nuevas flores.

Pero todo hielo; endurecido y arisco
-agua transmutable-
para hacer durar su transparencia rígida,
de la primavera se esconde
-como así hacen los vampiros,
de los ajos y de las cruces-

Cuando la negación manda más que el entendimiento
y las manos que eran dulces se vuelven martillos
que pican y pican agrandando las grietas.
Y como de tantos felinos feroces,
nuestras uñas arañan
olvidadas de la mejor memoria,
el corazón y el alma, de aquel
que era, hasta hace poco, ser querido.

Cuando las yemas sufren amnesia
y pierden el tacto de las acrobacias,
y es imposible el diálogo fraterno
al ser dominada la paz por el rencor;
rencor que, al ganar este pulso,
añade enfermedad y nos enjaula.

Entonces es cuando hablan,
cuando escuchamos los pasos de un final,
así enmudeciendo lo que antes había sido;
un maravilloso cuento de hadas,
un brote de luz donde soñar.

318-omu G.S. (Bcn. 2014)

Inconsciència / Inconsciencia

"Siurana (Tarragona)"

«Siurana (Tarragona)»

» Mana més que el seny una esbojarrada inherència.
Mana molt més l’avarícia, així com l’afany de poder,
que desconeix amics i família
amb tal d’arribar a un tron on asseure’s
o aconseguir deixar un cofre o un sac,
fins dalt, a vesar de joies i diners.»

*** ***

La terra emmudeix, malalta plora,
en estar ferida i plena de brutícia
que surt des del cap
i amb permís dels homes.
Que, poc intel·ligents,
confonem les utilitats de les eines
i desaprofitem tants sabers.

Terra immensa.
Homes irreverents amb ella;
estripant llençols blaus
i cobrellits verds;
cremant pulmons
en serrar i serrar inconscients.

Ofegant brànquies
sota el pes dels petrolis
i menjant-se les aletes
que nedaven musicalment.
Trencant sabates
després de assassinar per les pells,
i suïcidant-se amb els cordons
sense ni saber fer nusos bé.
Ennegrint els somnis
que lluïen profitosos
dins d’aquell arc de sant Martí
que encara és més jove que vell.
Tallant-li el vol als ocells
i fins i tot, esborrant el cel,
per fer caure als àngels fins enfangar-los,
i robar-li els desitjos a la lluna plena i als estels.

Sembla que els homes no tenim fi, no ens aturem,
estem decidits a esmolar els ganivets
per esmicolar el paradís i deixar-lo en res.

Pensem que som déus omnipotents
quan només quedem sent,
éssers curts de seny, força cretins,
en ferir-nos amb les nostres pròpies eines
i emmalaltir i morir tenint remeis.

318-omu G.S. (Bcn. 2014)
_________________

" Alt camp (Priorat)"

» Alt camp (Priorat)»

(castellano)

» Manda más que la cordura una alocada inherencia.
Manda mucho más la avaricia, así como el afán de poder,
que desconoce amigos y familia
con tal de llegar a un trono donde sentarse
o conseguir dejar un cofre o un saco,
hasta arriba, a rebosar de joyas y dinero.»

*** ***

La tierra enmudece, enferma llora,
al estar herida y llena de suciedad
que sale desde la cabeza
y con permiso de los hombres.
Que, poco inteligentes,
confundimos las utilidades de las herramientas
y desaprovechamos tantos saberes.

Tierra inmensa.
Hombres irreverentes con ella;
desgarrando sábanas azules
y cubrecamas verdes;
quemando pulmones
al serrar y serrar inconscientes.

Ahogando branquias
bajo el peso de los petróleos
y comiéndose las aletas
que nadaban musicalmente.
Rompiendo zapatos
después de asesinar por las pieles,
y suicidándose con los cordones
sin ni saber hacer nudos bien.
Ennegreciendo los sueños
que lucían provechosos
dentro de aquel arco iris
que todavía es más joven que viejo.
Cortándole el vuelo a los pájaros
e incluso, borrando el cielo,
para hacer caer a los ángeles hasta enfangarlos,
y robarle los deseos a la luna llena y a las estrellas.

Parece que los hombres no tenemos fin, no nos paramos,
estamos decididos a afilar los cuchillos
para desmenuzar el paraíso y dejarlo en nada.

Pensamos que somos dioses omnipotentes
cuando sólo quedamos siendo,
seres cortos de cordura, bastante cretinos,
al herirnos con nuestras propias herramientas
y enfermar y morir teniendo remedios.

318-omu G.S. (Bcn. 2014)

La pols / El polvo

Hi ha una mena de pols
que furtivament s’arrapa
al racó adduït com a memòria.
Ens dicta les opinions
i enterboleix les decisions  
com faria sobre una vall
l’espessa boira.
Hi ha pols que glaça;
tant deixa les baranes humides
com rovella el criteri dels homes.
Es camufla adherint-se al cervell.
Cau tan imperceptible
que ens sembla que ni està.

El temps fa que aquesta pols
-pols, en principi, lleugera
i inofensiva, pols tova-
acabi per endurir-se sent crosta
i fereixi esgarrapant.
Mostrant-nos el rebuig;
un riu omplert amb sang.

Valuós és comprendre
tot allò que passa al voltant.
Obtenir un judici just
recolzant-nos en la capacitat
de qüestionar-nos en ordenar,
el que anem descobrint pel camí,
o el que al poderós
o a l’equivocat li convé,
i ens van, de poc, adossant.
 
Si no netegem la pols
romandrem muds i afònics,
allunyats del seny objectiu.
Perdrem l’esperit que ens dona peus
i les forces per comprendre i per lluitar.

Quedarem sent gats
que miolen sols i esquerps,
escurçarem encara més l’ajuda,
que avui ja apareix curta
i necessiten tants germans.

La pols és indesitjable passatgera
que sempre fa nosa;
treu la brillantor dels objectes,
dóna feina als homes
quan embruta la roba i els estris,
i apaga els colors dels nostres mobles.

Hi ha pols que arriba
des de temps llunyans
i d’un altre que és portada
des d’una cantonada a tocar;
per vents que bufen propers.

És massa la pols
que envaint els espais de la llar
s’amuntega damunt de les coses;
ofegant al mateix aire,
avortant els pensaments
i barrant les opinions
que ens caldria com individues
i precisem en pretendre
arribar a ser persones.

La pols aporta brutícia,
ens reté dins d’una presó
on morta jeu la transparència
i impera la confusió.
Ella ens fa perdre la mesura,
estripa angles i perspectives,
esborra de tot els colors i la claror.
No deixa que ni un brot de llum banyi
el nostre hort i les seves llavors.

318-omu G.S. (Bcn. 2014)

____________
(castellano)

Hay un tipo de polvo
que furtivamente se agarra
al rincón aducido como memoria.
Nos dicta las opiniones
y enturbia las decisiones
como haría sobre un valle
la espesa niebla.
Hay polvo que hiela;
tanto deja las barandillas húmedas
como enmohece el criterio de los hombres.
Se camufla adhiriéndose al cerebro.
Cae tan imperceptible
que nos parece que ni está.

El tiempo hace que este polvo
-polvo, en principio, ligero
e inofensivo, polvo blando-
acabe por endurecerse siendo costra
y hiera arañando.
Mostrándonos el rechazo;
un río llenado con sangre.

Valioso es comprender
todo aquello que pasa alrededor.
Obtener un juicio justo
apoyándonos en la capacidad
de cuestionarnos al ordenar,
lo que vamos descubriendo por el camino,
o lo que al poderoso
o al errado le conviene,
y nos van, de a poco, adosando.

Si no limpiamos el polvo
permaneceremos, mudos y afónicos,
alejados de la cordura objetiva.
Perderemos el espíritu que nos da pies
y las fuerzas para comprender y para luchar.
 
Quedaremos siendo gatos
que maullan solos y ariscos,
acortaremos aún más la ayuda,
que hoy ya aparece corta
y necesitan tantos hermanos.

El polvo es indeseable pasajero
que siempre estorba;
saca la brillantez de los objetos,
da trabajo a los hombres
cuando ensucia la ropa y los enseres,
y apaga los colores de nuestros muebles.

Hay polvo que llega
desde tiempos lejanos
y de otro que es traído
desde una esquina próxima;
por vientos que soplan cercanos.

Es demasiado el polvo
que invadiendo los espacios del hogar
se amontona encima de las cosas;
ahogando al mismo aire,
abortando los pensamientos
y vallando las opiniones
que nos haría falta cómo individuos
y precisamos al pretender
llegar a ser personas.

El polvo aporta suciedad,
nos retiene dentro de una prisión
donde muerta yace la transparencia
e impera la confusión.
Ella nos hace perder la medida,
desgarra ángulos y perspectivas,
borra de todo, los colores y la claridad.
No deja que ni un brote de luz bañe
nuestro huerto y las suyas semillas.

318-omu G.S. (Bcn. 2014)

Cecs d’amor / Ciegos de amor

 CECS D'AMOR

A cop d’egoismes,

(d’una solitària i pròpia necessitat),

ens oblidem dels avis i els fills,

de l’altruisme i la seva tendresa.

 

Grans i creguts forts amors,

tornant-se petits i passat; febles es trenquen,

arrapant-se a l’insondable invisible;

perduts s’extravien.

 

I moltes de les ànimes que d’aquí ja van marxar

i avui germinen dins del ventre de l’univers,

veient el que passa…

ploren… ploren i ploren.

 

Són tantes les llàgrimes que rodolen per tots els racons

que l’esclaridor blau dels cels acaba per encongir-se.

 

I aquesta terra, avorrint-se de patiment,

deixa de ser humana,

perquè els homes volem, és un infern.

És tant el fred que la nostra terra sent

que malalta tremola;

davant del desgavell d’amants.

Davant del rebuig de germans

el seu cor i la seva pell s’esgarrifen.

 

Com d’aviat moren els bons minuts compartits.

Molt trist és adonar-se que les ganes de joc d’ahir

apareixen esgotades

mentre els cors arriben a quedar vuits

i els t’estimo marxen cap a l’oblit;

mentre la por i l’angoixa guanyen terreny,

i els trons resonen fins a deixar-nos sords,

enlairant-se, temibles, els ferros.

 

És a les hores que els millors sentiments

són paper mullat;

illegible diari que, xop i estripat,

s’escampa sobre els dies

com una màcula de tinta amarga.

 

318-omu G.S. (Bcn-2013)

 

***   ***

(castellano)

 

 

A golpe de egoísmos,

(de una solitaria y propia necesidad),

nos olvidamos de los abuelos y los hijos,

del altruismo y su ternura.

 

Grandes y creídos fuertes amores,

volviéndose pequeños y pasado; débiles se rompen,

agarrándose el insondable invisible;

perdidos se extravían.

 

Y muchas de las almas que de aquí ya marcharon,

y hoy germinan dentro del vientre del universo,

viendo el que pasa…

lloran… lloran y lloran.

 

Son tantas las lágrimas que ruedan por todos los rincones

que el esclarecedor azul de los cielos acaba para encogerse.

 

Y esta tierra, aburriéndose de sufrimiento,

deja de ser humana,

porque los hombres queremos, es un infierno.

Es tanto el frío que nuestra tierra siente

que enferma tiembla;

ante el desorden de amantes.

Ante el rechazo de hermanos

su corazón y su piel se estremecen.

 

Cómo de pronto mueren los buenos minutos compartidos.

Muy triste es darse cuenta que las ganas de juego de ayer

aparecen agotadas

mientras los corazones llegan a quedar vacíos

y los te quiero marchan hacia el olvido;

mientras el miedo y la angustia ganan terreno,

y los truenos resuenan hasta dejarnos sordos,

elevándose, temibles, los hierros.

 

Es a las horas que los mejores sentimientos

son papel mojado;

ilegible diario que, empapado y troceado

se extiende sobre los días

como una mácula de tinta amarga.

 

318-omu G.S. (Bcn-2013)

Quan…/ Cuando…

 

Quan trencats els seus vidres,

en filera, enlairats els fanals;

muts de llum!,

tristament fosos,

els fanals, morts dormien.

 

Quan ballava la flama

quasi al punt d’exhaurida.

De l’espelma, vençuda la cera,

a la taula, arrapada;

semblant un petit llac congelat.

 

Llavors, l’espelma,

sent una ombra d’abans,

una ombra sortida des de la llum,

un àngel caigut fet de líquid desfet,

abans havent esdevingut com un sol,

i ara trobant-se el seu dret enlluernador…

agenollat.

 

Quan els anys pesaven més

que la incertesa de la mort i el seu parlar.

 

Quan la mar era aspra,

només un munt de set, només salada,

buida de pau: tempesta,

remor de llamps i trons: d’agres passats.

Quan la mar es trobava

d’altres minerals més antics que els anys

del tot oblidada.

 

Quan el corrent del riu,

sorda d’alegries, se’m portava,

Quan la desil·lusió, aferrant-se a mi,

m’enfonsava i ofegava,

i xarrupant les meves forces

m’impedia nedar.

 

Quan els anys pesaven més

que la incertesa de la mort i el seu parlar.

 

Quan la meva mà ja s’enlairava

propera al gest que diu adéu,

i el meu moure s’enredava

amb el gruix fil de la quietud.

 

De sobte,

les hores que estaven dormides van despertar,

vaig recuperar l’empenta,

em vaig elevar sortint de la cova,

veient que el sec desert,

tornant-se cultiu,

humit floria així renovant-se…

en aparèixer, tu.

 

318-omu G.S. (Bcn-2013)

 

***   ***   ***

 

(castellano)

 

Cuando rotos sus vidrios,

en hilera, elevadas las farolas;

mudas de luz!,

tristemente fundidas,

las farolas, muertas dormían.

 

Cuando bailaba la llama

casi en su punto de agotada.

De la vela, vencida la cera,

a la mesa, agarrada;

pareciendo un pequeño lago congelado.

 

Entonces, la vela,

siendo una sombra de antes,

una sombra salida desde la luz,

un ángel caído hecho de líquido deshecho,

antes habiendo acontecido como un sol,

y ahora encontrándose su derecho deslumbrante…

arrodillado.

 

Cuando los años pesaban más

que la incertidumbre de la muerte y su habla.

 

Cuando la mar era áspera,

sólo un montón de sed, sólo salada,

vacía de paz: tormenta,

rumor de rayos y truenos: de agrios pasados,

cuando la mar se encontraba

de otros minerales más antiguos que los años

del todo olvidada.

 

Cuando la corriente del río,

sorda de alegrías, se me llevaba,

Cuando la desilusión, aferrándose a mí,

me hundía y ahogaba,

y sorbiendo mis fuerzas

me impedía nadar.

 

Cuando los años pesaban más

que la incertidumbre de la muerte y su habla.

 

Cuando mi mano ya se elevaba

cercana al gesto que dice adiós,

y mi mover se enredaba

con el grueso hilo de la quietud.

 

De repente,

las horas que estaban dormidas despertaron,

recuperé el empujón,

me elevé saliendo de la cueva,

viendo que el seco desierto,

volviéndose cultivo,

húmedo florecía así renovándose…

al aparecer, tú.

 

318-omu G.S. (Bcn-2013)