A cop d’egoismes,

(d’una solitària i pròpia necessitat),

ens oblidem dels avis i els fills,

de l’altruisme i la seva tendresa.

 

Grans i creguts forts amors,

tornant-se petits i passat; febles es trenquen,

arrapant-se a l’insondable invisible;

perduts s’extravien.

 

I moltes de les ànimes que d’aquí ja van marxar

i avui germinen dins del ventre de l’univers,

veient el que passa…

ploren… ploren i ploren.

 

Són tantes les llàgrimes que rodolen per tots els racons

que l’esclaridor blau dels cels acaba per encongir-se.

 

I aquesta terra, avorrint-se de patiment,

deixa de ser humana,

perquè els homes volem, és un infern.

És tant el fred que la nostra terra sent

que malalta tremola;

davant del desgavell d’amants.

Davant del rebuig de germans

el seu cor i la seva pell s’esgarrifen.

 

Com d’aviat moren els bons minuts compartits.

Molt trist és adonar-se que les ganes de joc d’ahir

apareixen esgotades

mentre els cors arriben a quedar vuits

i els t’estimo marxen cap a l’oblit;

mentre la por i l’angoixa guanyen terreny,

i els trons resonen fins a deixar-nos sords,

enlairant-se, temibles, els ferros.

 

És a les hores que els millors sentiments

són paper mullat;

illegible diari que, xop i estripat,

s’escampa sobre els dies

com una màcula de tinta amarga.

 

318-omu G.S. (Bcn-2013)

 

***   ***

(castellano)

 

 

A golpe de egoísmos,

(de una solitaria y propia necesidad),

nos olvidamos de los abuelos y los hijos,

del altruismo y su ternura.

 

Grandes y creídos fuertes amores,

volviéndose pequeños y pasado; débiles se rompen,

agarrándose el insondable invisible;

perdidos se extravían.

 

Y muchas de las almas que de aquí ya marcharon,

y hoy germinan dentro del vientre del universo,

viendo el que pasa…

lloran… lloran y lloran.

 

Son tantas las lágrimas que ruedan por todos los rincones

que el esclarecedor azul de los cielos acaba para encogerse.

 

Y esta tierra, aburriéndose de sufrimiento,

deja de ser humana,

porque los hombres queremos, es un infierno.

Es tanto el frío que nuestra tierra siente

que enferma tiembla;

ante el desorden de amantes.

Ante el rechazo de hermanos

su corazón y su piel se estremecen.

 

Cómo de pronto mueren los buenos minutos compartidos.

Muy triste es darse cuenta que las ganas de juego de ayer

aparecen agotadas

mientras los corazones llegan a quedar vacíos

y los te quiero marchan hacia el olvido;

mientras el miedo y la angustia ganan terreno,

y los truenos resuenan hasta dejarnos sordos,

elevándose, temibles, los hierros.

 

Es a las horas que los mejores sentimientos

son papel mojado;

ilegible diario que, empapado y troceado

se extiende sobre los días

como una mácula de tinta amarga.

 

318-omu G.S. (Bcn-2013)