Teranyines / Telarañas


Quan marxen junts cap endavant
la gelosia i els fantasmes,
i són xiscles els pensaments
ensordint la vida d’uns altres.

Quan el respecte cau com flocs,
és neu, esquitxant per curt temps
la blancor damunt d’un espai;
és de l’hivern; suor esporàdica.

Quan la confiança
tremola tant que es desfà;
com entre gotes fa el gel,
que en arribar l’escalfor;
fuig de les pedres,
rellisca sent rierol,
torna al bressol
per donar-li al riu cabal…
I sadollar els cultius.
I regar noves flors.

Però tot gel; endurit i esquerp
-aigua transmutable-
per fer durar la seva transparència rígida,
de la primavera s’amaga
-tanmateix fan els vampirs,
dels alls i de les creus-

Quan la negació mana més que l’enteniment
i les mans que eren dolces es tornen martells
que piquen i piquen engrandint les esquerdes.
I com de tants felins ferotges,
les nostres ungles esgarrapen
oblidats de la millor memòria,
el cor i l’ànima, d’aquell
que era, fins fa poc, ésser volgut.

Quan les gemmes pateixen amnèsia
i perden el tacte de les acrobàcies,
i és impossible el diàleg fratern
en ser dominada la pau pel rancor;
rancor que, en guanyar aquest pols,
afegeig malaltia i ens engabia.

A les hores és quan parlen,
quan escoltem els passos d’un final,
així emmudint el que abans havia estat;
un meravellós conte de fades,
un brot de llum on somniar.

318-omu G.S. (Bcn. 2014)
_________________________

" Cantabria "

» Cantabria «

(castellano)

Cuando marchan juntos hacia adelante
los celos y los fantasmas,
y son chillidos los pensamientos
ensordeciendo la vida de otros.

Cuando el respeto cae como copos,
es nieve que salpica por corto tiempo
la blancura encima de un espacio;
es del invierno; sudor esporádico.

Cuando la confianza
tiembla tanto que se deshace;
cómo entre gotas hace el hielo,
que al llegar el calor;
huye de las piedras,
resbala siendo riachuelo,
vuelve a la cuna
para darle al río caudal…
Y saciar los cultivos
Y regar nuevas flores.

Pero todo hielo; endurecido y arisco
-agua transmutable-
para hacer durar su transparencia rígida,
de la primavera se esconde
-como así hacen los vampiros,
de los ajos y de las cruces-

Cuando la negación manda más que el entendimiento
y las manos que eran dulces se vuelven martillos
que pican y pican agrandando las grietas.
Y como de tantos felinos feroces,
nuestras uñas arañan
olvidadas de la mejor memoria,
el corazón y el alma, de aquel
que era, hasta hace poco, ser querido.

Cuando las yemas sufren amnesia
y pierden el tacto de las acrobacias,
y es imposible el diálogo fraterno
al ser dominada la paz por el rencor;
rencor que, al ganar este pulso,
añade enfermedad y nos enjaula.

Entonces es cuando hablan,
cuando escuchamos los pasos de un final,
así enmudeciendo lo que antes había sido;
un maravilloso cuento de hadas,
un brote de luz donde soñar.

318-omu G.S. (Bcn. 2014)