» Qui la comptés posant-li principi i final,
i escurçant la realitat
afirmés la tangible com única,
la lligaria als pols afegint cadenats,
així negant-li les anotacions que sosté la imaginació
quan s’arrapa a la vida anomenant-se fantasia.
D’entre tants de possibles,
viurà un matí i una tarda i un vespre curt
amb el cap i els peus ben lligats,
tan sols un dia farcit de moltes mesures.»
***
Palpar l’avui consistent
però quedar-me dubtós,
preguntant-me i sense saber,
si el meu existir tan sols
passa per un trosset de vida,
o visc com a part d’un somni
compost des de la il·lusió,
sent cos i esperit
disposant d’espais,
gaudint d’episodis variats
i de mons paral·lels
que mai s’esgoten.
No se, de cert,
si els meus instants en aquí
són glops imaginats
des d’algun altre racó de l’univers,
i el meu cos només arriba a ser;
reflex: passos desitjats,
una imatge trobant-se i coneixent
o potser escapant-se i fugint
d’altres realitats que el persegueixen,
d’un existir que, quedant enllà,
encara resulta més pesat,
més tangible i més entallat
que aquest que ara mateix
els meus pulmons respiren
i la meva energia sospesa.
318-omu G.S. (bcn-2015)
_________
(castellano)
«Quién la contara poniéndole principio y final,
y acortando la realidad
afirmara la tangible como única,
la ligaría al polvo añadiendo candados,
así negándole las anotaciones que sostiene la imaginación
cuando se aferra a la vida denominándose fantasía.
De entre tantos de posibles,
vivirá una mañana y una tarde y un anochecer corto
con la cabeza y los pies bien atados,
tan sólo un día relleno de muchas medidas.»
***
Palpar el hoy consistente
pero quedarme dudoso,
preguntándome y sin saber,
si mi existir tan sólo
pasa por un trocito de vida,
o vivo como parte de un sueño
compuesto desde la ilusión,
siendo cuerpo y espíritu
disponiendo de espacios,
disfrutando de episodios variados
y de mundos paralelos
que nunca se agotan.
No sé, de cierto,
si mis instantes aquí
son tragos imaginados
desde alguno otro rincón del universo,
y mi cuerpo sólo llega a ser;
reflejo: pasos deseados,
una imagen encontrándose y conociendo
o quizás escapándose y huyendo
de otras realidades que lo persiguen,
de un existir que, quedando allá,
todavía resulta más pesado,
más tangible y más entallado
que este que ahora mismo
mis pulmones respiran
y mi energía sopesa.
318-omu G. (bcn-2015)