Des d’un abans que ressona / Desde un antes que resuena (r)

(I)

¡He arribat!
ara sóc fill de la raó objectiva.
Canto i canto, fins i tot,
sense sentir com a pròpies
les cordes vocals.

Abans vaig recórrer aigües i vies
trobant vida i mort 
cel, infern i purgatori 
sepulcres i eternitat.
Abans vaig ser vagabund i també nàufrag:
em vaig enfonsar i vaig caure mil vegades
i mil vegades vaig recuperar l’aire
i em vaig aixecar.
Abans vaig patir la falta de seny
els cops i les tortures
els abusos i els deliris
que apareixen dins d’aquesta gàbia
anomenada, subjectivitat.

—Encara somric—
Sóc un infant alimentat per fe:
Crec en els petons onírics i la seva lírica.
Sóc un avi que camina amb el pas canviat:
Crec en somnis i utopies.
Crec que l’horitzó ens guarda
molt bones sorpreses per demà.

Sé, del filferro que cus boques fins a matar
i d’ocells que filen i filen
donant tant de meravellós per parlar.
Sé, d’una bufada de temps (diguem-li destí)
que esborra cultures sense parpellejar.
De portes que es tanquen
i d’altras que s’obren, recordant-nos,
«camineu endavant; només cap, avançar».

«Sóc fill d’una gramàtica
més antiga que els homes:
Sóc fill de l’aigua
i de l’aire i del foc,
qui millor explicaria
sentiments i raons.»

*castellano

(I)

¡He llegado!
ahora soy hijo de la razón objetiva.
Canto y canto, incluso,
sin sentir como propias
las cuerdas vocales.

Antes recorrí aguas y vías
encontrando vida y muerte
cielo, infierno y purgatorio
sepulcros y eternidad.
Antes fui vagabundo y también náufrago:
me hundí y caí mil veces
y mil veces recuperé el aire
y me levanté.
Antes sufrí la falta de cordura
los golpes y las torturas
los abusos y los delirios
que aparecen dentro de esa jaula
llamada, subjetividad.

—Todavía sonrío—
Soy un niño alimentado por fe:
Creo en los besos oníricos y su lírica.
Soy un abuelo que anda con el paso cambiado:
Creo en sueños y utopías.
Creo que el horizonte nos guarda
muy buenas sorpresas para mañana.

Sé, del alambre que cose bocas hasta matar
y de pájaros que hilan e hilan
dando tanto de maravilloso para hablar.
Sé, de un soplo de tiempo (digámosle destino)
que borra culturas sin pestañear.
Sé, acerca de puertas que se cierran
y otras que se abren, recordándonos,
«caminar adelante; sólo cabe, avanzar».

«Soy hijo de una gramática
más antigua que los hombres:
Soy hijo del agua
y del aire y del fuego,
quién mejor explicaría
sentimientos y razones.»

(II)

Em reconec fill d’aquells carrers
de pols, pedres i terra.
Fill d’una ciutat plena de descampats,
on a la porta d’escales
a qualsevol hora xerraven,
en peu o asseguts,
personatges del veïnat.
Em reconec fill
d’aquesta mateixa ciutat
que avui rondina oblidada de la resta,
allunyada de la fraternitat
i de l’imprescindible tacte humà.

Sóc fill (rebel, inconformista)
d’un enteniment imposat
i plagat de fronteres.
Enteniment que barra el pas
ple de rols, classicista,
que s’ajuda del accent masclista
per esclavitzar;
maleït enteniment ¡prehistòric!
que, faltant-les el respecte,
desmereix a les dones:
li resta valor a les seves tasques
perquè ajupin el cap.

Fill d’una religió ¡inquisidora!
De versicles llegits
i interpretats prop de la foscor,
foscor mig aclarida
amb l’art brut d’enganys.
Religió… intransigent i imposada.

També em reconec fill i esclau
de polítiques totalitàries que donaven
instruccions i educacions malaltes,
en estar tantes escoles arrelades
al malson dictatorial que deixa invàlida
la saviesa dins de l’aprenentatge.

«Prego perquè s’esvaeixi el manar interessat.
No retallin més les tisores del poder —fent curtes—
les que són o han estat grans enciclopèdies,
així deixant-les, empobrides, esmicolades.»

318-omu G.S. (Bcn-2012)

(castellano)

(II)

Me reconozco hijo de aquellas calles
de polvo, piedras y tierra.
Hijo de una ciudad llena de descampados,
donde a la puerta de escaleras 
a cualquier hora charlaban,
de pie o sentados,
personajes del vecindario.
Me reconozco hijo
de esta misma ciudad
que hoy refunfuña olvidada del resto,
alejada de la fraternidad
y del imprescindible tacto humano.

Soy hijo (rebelde, inconformista)
de un entendimiento impuesto
y plagado de fronteras.
Entendimiento que valla el paso
lleno de roles, clasicista,
que se ayuda del acento machista
para esclavizar;
maldito entendimiento ¡prehistórico!
que, faltándolas el respeto,
desmerece a las mujeres:
le resta valor a sus tareas
porque agachen el jefe.

Hijo de una religión ¡inquisidora!
De versículos leídos
e interpretados cerca de la oscuridad,
oscuridad medio aclarada
con el arte sucio de engaños.
Religión… intransigente e impuesta.

También me reconozco hijo y esclavo
de políticas totalitarias que daban
instrucciones y educaciones enfermas,
al estar tantas escuelas arraigadas
a la pesadilla dictatorial que deja inválida
la sabiduría dentro del aprendizaje.

«Ruego porque se desvanezca el mandar interesado.
No recorten más las tijeras del poder —haciendo cortas—
las que son o han estado grandes enciclopedias,
así dejándolas, empobrecidas, desmenuzadas.»

318-omu G.S. (Bcn-2012)

¡viva la comunicación!

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s