donant-nos l’esperança que cal tenir sempre per estimar.
Escombrar les cendres del que no val la pena de guardar,
sense deixar que es perdi la intensitat d’aquell foc que mai mereix apagar-se.
No patir, angoixat, per un present que encara no està,
que no sabem si naixerà per agafar-nos, de cop i volta.
Tinc molt per aprendre; dolors que s’en van ja no pesen com pena.
Virtuts portant-me la vida, jo les agafo, per no deixar-les marxar.
Tinc la certesa del somiador esperançat que res rebutja al creure tot somni possible,
de l’ocellet que està boig de content, tant per poder remoure les ales com per volar o saber cantar.
Resoldré dubtes quines per fruit omplen les vides d’inseguretat. Pagaré deutes. Estriparé totes les carregues —les que porto des de l’inici, amb la primera petjada, les que arrossego des del començar—
Els sorolls s’esvaeixen del meu dia a dia. Avui puc dir que m’abracen, de la vida, les seves dolces melodies.
Hi ha vegades que entenc la pau i l’harmonia em xiuxiuega,
i la sang adormida que encara no em bullia, plena d’estels i de colors, ara disposa de prou força per a despertar-me dels mals somnis impossibles de pair.
Cuino alegria; la condimento amb la millor de les essències.
Vida! tornes a mi!… Bé saps que per a reconèixer la teva immensa vàlua, hem de recorrer hostils deserts i lluitar i lluitar dins d’un munt de croades.
D’entre les gotes de pluja ja fa temps vaig descobrir un cor de plata estampat amb molts símbols i ple de robins… Sé que per fi he trobat el nostre planeta.
dándonos la esperanza que hay que tener siempre para amar.
Barrer las cenizas del que no merece la pena de guardar,
sin dejar que se pierda la intensidad de aquel fuego que nunca merece apagarse.
No sufrir, angustiado, por un presente que todavía no está,
que no sabemos si nacerá para cogernos, de repente.
Tengo mucho para aprender; dolores que se van ya no pesan como pena.
Virtudes trayéndome la vida, yo las cojo, para no dejarlas marchar.
Tengo la certeza del soñador esperanzado que nada rechaza, al creer todo sueño posible,
del pajarito que está loco de contento, tanto por poder remover las alas como por volar o saber cantar.
Resolveré dudas cuales por fruto llenan las vidas de inseguridad. Pagaré deudas. Destruiré todas las cargas —las que llevo desde el inicio, con la primera huella, las que arrastro desde el empezar—
Los ruidos se desvanecen de mi día a día. Hoy puedo decir que me abrazan, de la vida, sus dulces melodías.
Hay veces que entiendo la paz y la armonía me cuchichea,
y la sangre dormida que todavía no me hervía, llena de estrellas y de colores, ahora dispone de bastante fuerza como para despertarme de las pesadillas imposibles de digerir.
Cocino alegría; la condimento con la mejor de las esencias.
¡Vida! ¡vuelves a mí!… Bien sabes que para reconocer tu inmensa valía tenemos que recorrer hostiles desiertos y luchar y luchar dentro de un montón de cruzadas.
De entre las gotas de lluvia ya hace tiempo descubrí un corazón de plata estampado con muchos símbolos y lleno de rubíes… Sé que por fin he encontrado nuestro planeta.