El meu pit s’infla immens.
Dins d’ell es recull un tresor
que enlluerna arreu, aquí, amb batecs;
més enllà de la sang que canvia i els pulmons,
més enllà del respir o del dol,
més enllà d’aquesta terra esmicolada i efímera
o de prenyar-se d’inútils vergonyes
o sentir por en veure de prop a la mort,
no tan sols contemplant-la per una finestra.
El meu pit i el seu tresor, (en moltes ocasions),
es mostra tan tovament confortable com un coixí.
El meu pit gaudeix guarnit
amb la resposta honesta.
Dins d’ell es troba la veu sincera;
com així mateix, la clau que m’obre el món.
Per aquesta joia.
Per aquest motor.
Per tots aquests batecs
i aquesta voluntat que ve agafada al millor esperit…
el meu pit es presta com ajuda
i dóna suport al cap cansat
dels éssers estimats i fins i tot dels estranys;
fa batuts, regala vitamines; (reconstituents i naturals)
a les ànimes, avui, febles.
També s’ofereix com a pont
per arribar d’una a l’altra riba;
davant les inclemències,
quan plovent a bots i barrals creix el riu
i es fa difícil escoltar…
i és suïcidi, nadar…
i la quietud asfixiant es propera.
Algunes vegades el meu pit es contrau
i em sento tan lliure com un esclau.
Al saber-me envaït pel costat invers
a on la impassivitat es desfà en un monòleg,
i el neguit, l’angoixa i el rebuig
assoleixen tot el territori
tallant qualsevol conversa.
A força de donar tombs i rebre cops,
el meu pit guarnit es torna fred i acer,
mastega menjars passats
i sentint-se indisposat esdevé endurit.
Trist, el tresor: un cor sencer,
si s’aferrés al pas inexorable del calendari.
Si obsessionat i oblidat del present,
mires córrer les manetes del rellotge
just veient la pols de l’armari.
El meu pit i el seu tresor;
recolzen la pau,
ofereixen alè al decaigut,
així com ànims i empentes
als esgotats vianants
que vénen o fugen descoratjats.
Tots dos demanen flors
mentre fent de tisores
poden tantes males herbes.
Tots dos conrreen el bon temps,
confien en qué aviat apareguin;
fruiters paisatges, noves primaveres.
318-omu G.S. (B cn-2013)
*** *** ***
(castellano)
Mi pecho se hincha inmenso.
Dentro de él se recoge un tesoro
que deslumbra por todas partes, aquí, con latidos;
más allá de la sangre que cambia y los pulmones,
más allá del respiro o del luto,
más allá de esta tierra desmenuzada y efímera
o de preñarse de inútiles vergüenzas
o sentir miedo al ver de cerca a la muerte,
no tan sólo contemplándola por una ventana.
Mi pecho y su tesoro, (en muchas ocasiones),
se muestran tan blandamente confortables como una almohada.
Mi pecho disfruta guarnido
con la respuesta honesta.
Dentro de él se encuentra la voz sincera;
cómo así mismo, la llave que me abre el mundo.
Por esta joya.
Por este motor.
Por todos estos latidos
y esta voluntad que viene cogida al mejor espíritu…
mi pecho se presta como ayuda
y da apoyo a la cabeza cansada
de los seres queridos e incluso de los extraños,
hace batidos, regala vitaminas; (reconstituyentes y naturales)
a las almas, hoy, débiles.
También se ofrece como puente
para llegar de una a la otra orilla;
ante las inclemencias,
cuando lloviendo a cántaros crece el río
y se hace difícil escuchar…
y es suicidio, nadar…
y la quietud asfixiante es cercana.
Algunas veces mi pecho se contrae
y me siento tan libre como un esclavo.
Al saberme invadido por el lado inverso
donde la impasividad se deshace en un monólogo,
y la desazón, la angustia y el rechazo
logran todo el territorio
cortando cualquier conversación.
A base de dar tumbos y recibir golpes,
mi pecho guarnido se vuelve frío y acero,
mastica comidas pasadas
y sintiéndose indispuesto acontece endurecido.
Triste, el tesoro: un corazón entero,
si se aferrara al paso inexorable del calendario.
Si obsesionado y olvidado del presente,
mirara correr las manecillas del reloj
justo viendo el polvo del armario.
Mi pecho y su tesoro;
apoyan la paz,
ofrecen aliento al decaído,
así como ánimos y empujones
a los agotados peatones
que vienen o huyen desalentados.
Los dos piden flores
mientras haciendo de tijeras
podan tantas malas hierbas.
Los dos cultivan el buen tiempo,
confían en que pronto aparezcan;
frutales paisajes, nuevas primaveras.
318-omu G.S. (Bcn-2013)