Estimar / Amar

«Per gaudir de l’immensitat
tinc que demostrar-te fidelitat…
Cor: Amor… Amor… Amor,
mai disposaré de prou dits
per contar les edificacions
vingudes per les teves venes.»

 

Estimar…
Estimar sempre quan fem,
oblidant raons buides i desitjos que comportin,
patiment, incertesa, desídia i epitafi.
Enlairar-nos en l,estimar…
I fins i tot les nits més fosques enlluernar-nos:
Quedar embolicades amb una llum esclaridora
que es desentén, de totes, totes,
d’interessos que vesteixen
mentides plenes de disfresses,
mentides que passegen envoltades
de somriures falsos
que enrevesen la veritat.
Estimar des de l’arrel!
perquè creixin brots
i naixin flors
i surtin fruits,
dintre d’aquest arbre
que convida als essers
a nous respirs.
Estimar,
trencant-li la cintura
al pes variable de les circumstàncies;
i així fent, obtenir la guia
que només suporta
la tinta d’un cor
per escriure «endavant».
Establir-nos en un temps on mai manquin
ni els somnis de quan nens,
ni els somnis, ni la fe;
perquè estimant coneixem
que no existeix res que viatge, etern,
impedit de canviar.

318-omu G.S. (bcn. 2017)

(castellano)

«Para disfrutar de la inmensidad
tengo que demostrate fidelidad…
Corazón: Amor… Amor… Amor,
nunca dispondré de suficientes dedos
para contabilizar las edificaciones
llegadas por tus venas.»

Amar…
Siempre amar cuándo hacemos,
olvidando razones vacías y deseos que comporten,
sufrimiento, incerteza, desidia y epitafio.
Alzarnos en el amar…
Y hasta las noches más oscuras deslumbrarnos:
Quedar envueltas con una luz esclarecedora
que se desentiende, por completo,
de intereses que visten
mentiras llenas de disfraces,
mentiras que pasean envueltas
de sonrisas falsas
que enrevesan la verdad.
¡Amar desde la raíz!.
Para que crezcan brotes
y nazcan flores
y aparezcan frutos
dentro de este árbol
que invita a los seres
a nuevos respiros.
Amar y Amar…
Rompiéndole la cintura
al peso variable de las circunstancias.
Amar y obtener la guía
que solamente soporta
la tinta de un corazón
para escribir «adelante».
Establecernos en un tiempo donde nunca falten
ni los sueños de cuándo niños,
ni los sueños, ni la fe;
porque amando sabemos
que no existe nada que viaje, eterno,
impedido de cambiar.

318-omu G.S. (bcn. 2017)A

Des de l’arbre / Desde el árbol

La dona creix
i es gronxa, eterna, sent flor,
més enllà de qualsevol cos
traspassa planetes.
Ella ens imanta.
Ella narra contes
recordant-nos que som poetes.
Ella enlaire l’amor com perfum,
sacsejant-li la pols,
esborrant-li l’edat al príncep
que viu dins de l’home.
**
(castellano)
La mujer crece
y se columpia, eterna, siendo flor,
más allá de cualquier cuerpo
traspasa planetas.
Ella nos imanta.
Ella narra cuentos
recordándonos que somos poetas.
Ella alza al amor como perfume,
sacudiéndole el polvo,
borrándole la edad al príncipe
que vive dentro del hombre.

Qui sap? / ¿Quién sabe?

«Avui i aquí, de flors vull parlar. De flors que, amb veu, s,obren arrapades a l,ànima; i d,aquelles altres que, encisadores i inalterables, parlen per sempre dins dels esperits. Desitjo parlar de gaudir… aprofitant tots els temps.»

Quan els instants deixen de fabricar minuts
i els segons s,escurcen fins desaparèixer.
Quan una porta, ja esgotada de sentir
el soroll del calendari,
es tanca, de cop,
sense escoltar-se ni un adéu,
es tanca sostenint una presa
que té regust a derrota.
Quan no val ni la voluntat
ni la força ni el seny
tingut com a homes,
ni serveix de res
tindre diners o paciència.
Quan mai sabem
si vindrà la tardor
o caurem dins l,hivern,
o si resonará una cançó
donant-li la benvinguda
a la setena primavera.
Quan penetrem;
i reconeixent la veritable fondària
del penúltim sospir
pot ser que ens esperi
una ona del tot nova.

318-omu G.S. (bcn. 2017)

**
«Hoy y aquí, de flores quiero hablar. De flores que, con voz, se abren pegadas al alma; y de aquellas otras que, seductoras e inalterables, hablan por siempre dentro de los espíritus. Deseo hablar de disfrutar… aprovechando todos los tiempos»

Cuándo los instantes dejan de fabricar minutos
y los segundos se acortan hasta desaparecer.
Cuándo una puerta, ya agotada de sentir el ruido del calendario,
se cierra, de golpe,
sin escucharse ni un adiós,
se cierra sosteniendo una prisa
que tiene regusto a derrota.
Cuándo no vale ni la voluntad
ni la fuerza ni el juicio
tenido por los hombres,
ni sirve de nada tener
dinero o paciencia.
Cuándo nunca sabemos
si vendrá el otoño
o caeremos dentro del invierno,
o si resonará una canción
Dándole la bienvenida
a la séptima primavera.
Cuándo penetramos;
y reconociendo la verdadera profundidad
del penúltimo suspiro
puede ser que nos espere
una ola del todo nueva.

318-omu G.S. (bcn. 2017)

D’uns caps amb cua / De unas cabezas con cola

L’escorpí
mostrant-se encisador
ensenya el cap.
Contradicció!.
Oblidat de tota mena de pietat
busca el descuit
i deixa anar la seva cua
per arribar-nos a picar.
Traïció!.
Verí perillós
commina la falsedat:
És lladra amagat
dintre de paraules que empaiten,
sota de paraules que enreden
la comprensió d’avui
i els camins de demà.
Qualsevol enteniment s’ofega
en nedar endinsat
en política que ofereix,
poques esperances
i falses lleis.
Escorpí és la política
En fugir del ball empàtic
i de les noces amoroses.
Dóna veritable fàstic
en vestir-se de comercial,
ja aquest cridés
o parlés fluix.
Què esperar
del que dient-se eina
carrega terra com si una pala
i ja després de fer un forat…
Enfonsa i mata,
assassina i enterra.
L’escorpí no sap res
de l’ample acollidor
ni del gruix educador
cabut en la mar.
No veu més enllà
de les costes pròpies
i les pedres properes
que aviat s’esvairan.

318-omu G.S. (bcn.2017)
**
(castellano)
El escorpión
mostrándose encantador
enseña la cabeza.
¡Contradicción!.
Olvidado de todo tipo de piedad
busca el descuido
y suelta su cola
para llegarnos a picar.
¡Traición!.
Veneno peligroso
conmina la falsedad:
Es ladrón escondido
dentro de palabras que persiguen,
debajo de palabras que enredan
la comprensión de hoy
y los caminos de mañana.
Cualquier entendimiento se ahoga
al nadar adentrado
en política que ofrece,
pocas esperanzas
y falsas leyes.
Escorpión es la política
al huir del baile empático
y de las bodas amorosas.
Da verdadero asco
al vestirse de comercial,
ya éste gritara
o hablase flojo.
Qué esperar
de lo que llamándose herramienta
carga tierra como sí una pala
y ya después de hacer un agujero…
Hunde y mata,
asesina y entierra.
El escorpión no sabe
nada del ancho acogedor
ni del grueso educador
cabido en la mar.
No ve más allá
de las costas propias
y las piedras cercanas
que pronto se desvanecerán.

318-omu G.S. (bcn.2017)

El meu Déu / Mi Dios

El meu Déu és com un arbre,
té arrels que s,endinsen,
fulles amb prous colors
i molts rostres,
i branques que es perllonguen
i estiren i estiren
per que gaudeixi de l,infinit.
El meu Déu és un arbre antic;
conserva i afegeix formes,
es manté ferm enfront dels segles.
Convidant a la terra i al cel
proposa ombra
i xiula balls i descans
mentre regala un joc de respirs.
Al meu Déu no li sobra
ni un polsim de misteri
ni li falta claredat.
Ell es disfressa,
no rebutja aspectes,
disposa de totes les veus
per parlar.
318-omu G.S (bcn. 2016)
•  •  •
Mi Dios es como un árbol,
tiene raíces que se adentran,
hojas con suficientes colores
y muchos rostros,
y ramas que lo prolongan
y estiran y estiran
para que disfrute del infinito.
Mi Dios es un árbol antiguo;
conserva y añade formas,
se mantiene firme frente a los siglos.
Invitando a la tierra y al cielo
propone sombra
y silba bailes y descanso
mientras regala respiros.
A mi Dios no le sobra
ni una pizca de misterio
ni le falta claridad.
Él se disfraza,
no rechaza aspectos,
dispone de todas las voces
para hablar.
318-omu G.S (bcn. 2016)

Esponges / Esponjas


La vida ens espera.
Empolainada amb joguines
demana infants
que demà siguin joglars
transmetent el cant.
Demana bona voluntat
darrere de paraules
i adherida a tots els fets,
vol que aixequem el millor demà
en tindre prou seny
i posar orelles.
La vida ens vol juganers.
Ens necessita i demana
sencers i atents,
per gaudir i aprofitar
les seves tantes llunes
així com cadascun dels seus sols,
apuntant quant de meravelloses són
les acrobàcies que porta
com carro de sorpreses.
La sort: Preparar-nos per tot.
Escollir com fer
en disposar de les eines.
Les carícies i els cops d’avui —inevitables—
(música harmònica
esgarrifances o plors),
en retrobar-se els temps
com en una forta abraçada
retornen, contundents
al mot que és demà;
ni un d’ells marxa
perdent el so per complet.
Cap s’escapa de ser dalla o llavor
guanyant empenta
en mantenir-se a tocar del cel
i dins la terra.
Nosaltres; com a ventall o martell.
Nosaltres; servint menjar damunt de la taula.
No val senyalar ni buscar lluny.
No valen queixes!
En remar decidim cap on marxar
i el que construïm allà on estem.
Sí.
Sigui el goig!
Vinguin rialles!
No.
N’hi ha prou de pous i foscor!
S’esvaeixi la cremor
que porten les penes!
Som branques d’un arbre
donant escorça, flors i fulles,
engrandim l’arrel
vulguem i cridem
papallones i abelles!
La vida; dolça i calenta
agra i freda
moguda i serena.
Calendari de circumstàncies
que ens esperen per ser ateses
amb tots els sentits ben desperts.
La vida remulla.
La vida llança, i…
nosaltres, galleda.

318-omu G.S. (bcn. 2016)

(castellano)

La vida nos espera.
Acicalada con juguetes
pide niños
que mañana sean juglares
transmitiendo el canto.
Pide buena voluntad
detrás de palabras
y adherida a todos los hechos,
quiere que levantemos el mejor mañana
al tener suficiente cordura
y poner orejas.
La vida nos quiere juguetones.
Nos necesita y pide
enteros y atentos,
para disfrutar y aprovechar
sus tantas lunas
así como cada uno de sus soles,
apuntando cuánto de maravillosas son
las acrobacias que trae
como carro de sorpresas.
La suerte: Prepararnos para todo.
escoger como hacer
al disponer de las herramientas.
Las caricias y los golpes de hoy —inevitables—
(música armónica
escalofríos o llantos),
al reencontrarse los tiempos
como en un fuerte abrazo
retornan, contundentes,
a la palabra que es mañana;
ni uno de ellos marcha
perdiendo el sonido por completo.
Ninguno se escapa de ser guadaña o semilla
ganando empujón
al mantenerse a tocar del cielo
y dentro de la tierra.
Nosotros; como abanico o martillo.
Nosotros; sirviendo comida encima de la mesa.
No vale señalar ni buscar lejos.
No valen quejas!
Al remar decidimos hacia donde marchar
y lo que construimos allá donde estamos.
Sí.
Sea el gozo!
Vengan risas!
No.
Basta de pozos y oscuridad!
Se desvanezca el ardor
que traen las penas!
Somos ramas de un árbol
dando corteza, flores y hojas,
agrandemos la raíz
queramos y llamamos
mariposas y abejas!
La vida; dulce y caliente
agria y fría
movida y serena.
Calendario de circunstancias
que nos esperan para ser atendidas
con todos los sentidos bien despiertos.
La vida remoja.
La vida lanza, y…
nosotros, cubo.

318-omu G.S. (bcn. 2016)

Veus / Voces

Cedint-li el pas als núvols
el blau desembolicat
permet que el maquillen.

Les branques parlen fulles
i aquestes, verdes, respiren;
gronxant-se, orquestren
imaginatives, xiulen.
Com si reguessin canten les fulles!
canten
prop dels petons del cel.

El blau canvia de cares.
Convida a imaginar
i regira perspectives
portant el que no hi ha.
Les branques
són mans volent agafar
tot allò que el no res desconegut
té dintre del sac.
Les branques creixen gaudint de danses,
properes a totes les adreces
bategen espais.
Creixen perquè tasten
trossets de sol
gotes d’ombra que passegen
i la humitat quan, perdent les formes,
mostra i dóna el seu sexe, tot nua.
El cel. Les branques.
I una arrel és cor
que en arrapar-se fort a la terra
cuida i bomba vida.

El cel anomena mots.
Volca elements
dintre de la sang.
Dóna savia a tots els horts.
Ressona coral
«vent i més vent!».
Desconeix les presses contingudes
en cadascuna de les empremtes,
desmereix el pes de moltes trepitjades.
Els arbres
juguen a ser aigua
remullen i esquiven les pedres.
Com a cofre guarden la sal;
la sal que s’amaga
la sal que s’enfonsa
la sal que grimpa i la que neda
fan que set anys siguin cent!
Els seus troncs són tan tous
com per inclinar-se
i reverenciar tanta grandesa,
fent-li veure al cel
que entenen i pensen
i diuen i somnien
en trobar les mesures.

Cel i arbres encerten
«sí… no… blanc… negre…
a baix… a dalt…»
fins i tot quan juguen
a equivocar-se

318-omu G.S. (bcn. 2016)

(castellano)

Cediéndole el paso a las nubes
el azul desenvuelto
permite que lo maquillen.

Las ramas hablan hojas
y estas, verdes, respiran;
columpiándose, orquestan
imaginativas, silban.
Como si regasen ¡cantan las hojas!
cantan
cerca de los besos del cielo.

El azul cambia de caras.
Invita a imaginar
y revuelve perspectivas
trayendo lo que no está.
Las ramas
son manos queriendo coger
todo aquello que la nada desconocida
tiene dentro del saco.
Las ramas crecen disfrutando de danzas,
cercanas a todas las direcciones
bautizan espacios.
Crecen porque prueban
trocitos de sol
gotas de sombra que pasean
y la humedad cuando, perdiendo las formas,
muestra y da su sexo, toda desnuda.
El cielo. Las ramas.
Y una raíz es corazón
que al agarrarse fuerte en la tierra
cuida y bombea vida.

El cielo nombra palabras.
Vuelca elementos
dentro de la sangre.
Regala savia a todos los huertos.
Resuena coral
«viento y más viento!».
Desconoce las prisas contenidas
en cada una de las huellas,
desmerece el peso de muchas pisadas.
Los árboles
juegan a ser agua
remojan y esquivan las piedras.
Como cofre guardan la sal;
la sal que se esconde
la sal que se hunde
la sal que nada y la que trepa
¡hacen que siete años sean cien!
Los troncos son tan blandos
como para inclinarse
y reverenciar tanta grandeza,
haciéndole ver al cielo
que entienden y piensan
y dicen y sueñan
al encontrar las medidas.

Cielo y árboles aciertan
«sí… no… blanco… negro…
abajo… arriba»
incluso cuando juegan
a equivocarse

318-omu G.S. (bcn. 2016)

Quasi buit / Casi vacío

 Un cavall és l’espai…
i pujats damunt d’ell
trilions de realitats
acompanyades de fantasies
que salten i salten
fins a fer tombarelles.
Un cistell és l’espai…
i recollit dintre d’ell
el vol ample i seguit
de papallones.
Acordió:
Llum i ombres i foscor
allunyades del dol.
Un dia que en mostrar-se àgil
té la certesa de ser un gegant etern
que va perdre tot sentit del neguit
vingut per les presses.
Un cavall.
Un cistell.
I dintre. I damunt
més i més extensió;
animals antics
i homes nous.
Fum i aigua.
Gasos. Foc i Vapors.
Bombolles que suren vitals
sent un ball de planetes.
Quan un cavall crida genets…
Quan un cistell demana aliments…
és l’espai que cerca i remena remeis
i tot el que calla i dorm,
tenint veu, s’aixeca.
Deixant-se anar com il·lusió
promet i compleix i promet
l’espai convida a «sorpreses».

318-omu G.S (bcn. 2016)

(castellano)

Un caballo es el espacio…
y subidos encima de él
trillones de realidades
acompañadas de fantasías
que saltan y saltan
hasta hacer volteretas.
Un cesto es el espacio…
y recogido dentro de él
el vuelo ancho y seguido
de mariposas.
Acordeón:
Luz y sombras y oscuridad
alejadas del luto.
Un día que al mostrarse ágil
tiene la certeza de ser un gigante eterno
que perdió todo sentido de la angustia
venida por las prisas.
Un caballo.
Un cesto.
Y dentro. Y encima
más y más extensión;
animales antiguos
y hombres nuevos.
Humo y agua.
Gases. Fuego y Vapores.
Burbujas que flotan vitales
siendo un baile de planetas.
Cuando un caballo llama jinetes…
Cuando un cesto pide alimentos…
es el espacio que busca y remueve remedios
y todo lo que calla y duerme,
teniendo voz, se levanta.
Soltándose como ilusión
promete y cumple y promete
el espacio invita a «sorpresas».

318-omu G.S (bcn. 2016)

Ara / Ahora

ARA-AHORA
Hi ha cops que vénen, com a fantasmes, il·lusions i vivències, qüestions i preguntes que restaven per pair, per resoldre i contestar. I, llavors, resulta probable, que l’abans ocupi un lloc afusellant el goig de l’ara, i així trencant-se el «carpe diem» es confonen, fins a perdres, molts glops que estaven disposats per satisfer-nos.
Els instants són els veritables «caesars» de la nostra vida. El present com a única proposta. Respir. Respir!. Que quan aparegui el passat sigui veu sabia; esdevingui com a consell encertat.

Hay veces que vienen, como fantasmas, ilusiones y vivencias, cuestiones y preguntas que restaban por digerir, por resolver y contestar. Y, entonces, resulta probable, que el antes ocupe un lugar fusilando el gozo del ahora, y así rompiéndose el «carpe diem» se confunden, hasta perderse, muchos tragos que estaban dispuestos para satisfacernos.
Los instantes son los verdaderos «caesars» de nuestra vida. El presente como única propuesta. ¡Respiro. Respiro!. Que cuando aparezca el pasado sea voz sabía; acontezca como consejo acertado.

**

Present: Clau.
Present: Eina.
Instant a instant
gaudir i aprendre.
Marxar damunt de bufades.
Marxar dins d’instants.
Marxar.
Llençar la brossa que arrosseguem.
Cuidar cadascuna de les flors de l’abans,
elles són aliment que farà immens el rusc.
Escoltar el sentit dels records
aprofitar-los per conèixer.
Escollir la part adient
que ens permetrà decidir amb encert
fent-nos créixer.

Present: Instant.
Instant: Respir efímer
que tant puja veloç com cau ràpid.
Muntanya russa.
Potser és un lladre robant temps
o un rei que fa regals
o un llampec il·luminant-nos
que es dóna a la fuita,
que marxa junt a un cop de dits
perquè té pressa.

El passat va ser jove
ell va xisclar fort com a present.
Entrellaçant instants
va fer de mag,
apropant-nos conills i coloms
ens parla… desapareixent.

No quedin brots destructius.
No quedi plom per carregar
ni graons relliscosos que no es deixin trepitjar.
Si al passat l’escoltem com veu esgarrada
fem-lo fora, donem-li puntades
romandrès apartat, sent oblit.

318-omu G.S. (bcn. 2016)

(castellano)

Presente: Clave.
Presente: Herramienta.
Instante a instante
disfrutar y aprender.
Marchar sobre soplos.
Marchar dentro de instantes.
Marchar.
Tirar la basura que arrastramos.
Cuidar cada una de las flores del antes,
ellas son alimento que hará inmensa la colmena.
Escuchar el sentido de los recuerdos
aprovecharlos para conocer.
Escoger la parte adecuada
que nos permitirá decidir con acierto
haciéndonos crecer.

Presente: Instante.
Instante: Respiro efímero
que tanto sube veloz como baja rápido.
Montaña rusa.
Quizás es un ladrón robando tiempo
o un rey que hace regalos
o un relámpago iluminándonos
que se da a la fuga,
que marcha junto a un chasquido de dedos
porque tiene prisa.

El pasado fue joven
él chilló fuerte como presente.
Entrelazando instantes
hizo de mago,
acercándonos conejos y palomas
nos habla… desapareciendo.

No queden brotes destructivos.
No quede plomo por cargar
ni escalones resbaladizos por pisar.
Si al pasado lo escuchamos como voz estropeada
echémoslo fuera, démosle patadas,
permacezca apartado, siendo olvido.

318-omu G.S. (bcn. 2016)

A dalt / Arriba

«Pic de Pessons (Andorra)»

«Pic de Pessons (Andorra)»

Retrobar-nos.
Prop d’on les àligues volen lliures
i els cérvols joguinegen damunt de les planes.
Recorrent els cims.
Comprovant com podria, sense cap esforç,
empassar-nos la tanta fondària dels abismes.
De travessia.
Reconeixent el pes agradable del vent
i la llibertat que ens enlaira
apareixent des del no res absolut.
Suposant que hi ha descontrol i neguit
però mana més l’atreviment empíric
en enfilar-nos en aventures —incloent, caigudes—.
Pas a pas.
Fent camí.
Advertint el casament
que esdevé darrere de cada trepitjada.
Adonant-me que les petjades perduren tant
com per mai, del tot, estar esborrades.

Estar junts. Traspassades,
la pols mutant que és adob fèrtil,
el fred enganxòs
que no arribarà al cel com a aigua
i un seguit de desnivells.

Ja!
desfets,
desentesos del gel,
sentint com llisquem coll a baix
penetrant !
tornant a tastar els blaus i les transparències
que amagant-se dins del llac
demanen més contes per explicar-li
als follets i a les fades.

318-omu G.S. (bcn. 2015)

(castellano)

Reencontrarnos.
Cerca de donde las águilas vuelan libres
y los ciervos juguetean encima de las llanuras.
Recorriendo las cumbres.
Comprobando como podría, sin ningún esfuerzo,
tragarnos la tanta profundidad de los abismos.
De travesía.
Reconociendo el peso agradable del viento
y la libertad que nos eleva
apareciendo desde la nada absoluta.
Suponiendo que hay descontrol y angustia
pero manda más el atrevimiento empírico
al subirnos en aventuras —incluyendo, caídas—.
Paso a paso.
Haciendo camino.
Advirtiendo el casamiento
que deviene detrás de cada pisada.
Dándome cuenta que las huellas perduran tanto
como para nunca, del todo, estar borradas.

Estar juntos. Traspasados,
el polvo mutante que es adobo fértil,
el frío pegajoso
que no llegarà al cielo como agua
y un seguido de desniveles.

Ya!
deshechos,
desentendidos del hielo,
sintiendo como nos deslizamos cuello abajo
¡ penetrando !
volviendo a probar los azules y las transparencias
que escondiéndose dentro del lago
piden más cuentos para explicarle
a los duendes y a las hadas.

318 omu G.S. (bcn. 2015)

«Pica d'Ensagents-Alt de Cubil-Baix de Cubil (Andorra)»

«Pica d’Ensagents-Alt de Cubil-Baix de Cubil (Andorra)»