(I)
Tan delicada i elegant;
com el so ampli i harmoniós;
com una fràgil i tallada,
neta i transparent,
alta copa de cristall.
Tan forta com les onades;
quines dibuixen, (persistents i d’a-poc),
qualsevol mena de roca de les costes;
el imponent i vertiginós penya-segat.
Tan sencera que,
quan ella esbrina els camins
no desestima,
no deserta de valuoses arrels o fonaments.
Acarona amb el seu cos i tota l’ànima
als sentiments preuats i a tants motius,
portant-los ben guardats,
tots ells ben posats… dins de la butxaca.
Tan suau com un despertar;
que encara embolicat entre somnis,
ens indica i demana
posar-nos en peu,
començar a caminar.
Tan dolça, tan dolça;
com la fresca veu de la mainada.
Com l’infant quan avança
estret al pas inexpert.
Com l’infant,
quan aprofitant l’atreviment que esdevé
al costat dels seus anys,
trepitja i travessa un munt de descobriments,
i neix i reneix
deixant a la mort de banda.
Ella: tan delicada i elegant.
Ella: tan forta,
tan sencera, tan suau i tan dolça;
com aquesta vida mateixa
que juganera ens envolta.
(II)
No em va demanar permís
a l’hora de ser la llum dels meus dies.
No em va demanar permís per estimar-me…
i bojament em va estimar.
Tampoc em va demanar permís per deslligar-se,
però, de sobte,
un matí ja no estava,
buida i torta va quedar la casa,
tipa de silenci!,
doncs, ella, se’n va anar.
(III)
Mai queda conclòs un amor,
si és que aquest va créixer;
humanament sensitiu,
ofert amb les mans obertes,
amb les mans omplertes, de veritat.
No entén de temps ni de distancies,
perdura i s’estén, mai s’acaba.
Aquest amor és amor i viu a la vora de l’etern,
més enllà del cos dels homes es perllonga.
Només creua amb la seva dansa
un ball de formes,
per afegir al seu mirar
un inaudit ventall de moviments,
així per sempre existint;
lúcid i despert,
nou i lluent,
àgil i canviant.
318-omu G.S. (Bcn-2013)
_________________________________
(castellano)
(I)
Tan delicada y elegante;
como el sonido amplio y armonioso;
como una frágil y tallada,
limpia y transparente,
alta copa de cristal.
Tan fuerte como las olas;
cuáles dibujan, (persistentes y de a poco),
cualquier tipo de roca de las costas;
el imponente y vertiginoso acantilado.
Tan entera que,
cuando ella averigua los caminos
no desestima,
no deserta de valiosas raíces o fundamentos.
Mima con su cuerpo y todo el alma
a los sentimientos preciados y a tantos motivos,
llevándolos muy guardados,
todos ellos bien puestos… dentro del bolsillo.
Tan suave como un despertar;
que todavía envuelto entre sueños,
nos indica y pide
ponernos en pie,
empezar a andar.
Tan dulce, tan dulce;
como la fresca voz de la chiquillería.
Como el niño cuando avanza
estrechado al paso inexperto.
Como el niño,
cuando aprovechando el atrevimiento que acontece
junto a sus años,
pisa y atraviesa un montón de descubrimientos,
y nace y renace
dejando a la muerte de lado.
Ella: tan delicada y elegante.
Ella: tan fuerte,
tan entera, tan suave y tan dulce;
como esta vida misma
que juguetona nos rodea.
(II)
No me pidió permiso
a la hora de ser la luz de mis días.
No me pidió permiso para amarme…
y locamente me amó.
Tampoco me pidió permiso para desatarse,
pero, de repente,
una mañana ya no estaba,
vacía y torcida quedó la casa,
¡harta de silencio!,
pues, ella, se marchó.
(III)
Nunca queda concluido un amor,
si es que este creció;
humanamente sensitivo,
ofrecido con las manos abiertas,
con las manos colmadas, de verdad.
No entiende de tiempo ni de distancias,
perdura y se extiende, nunca se acaba.
Este amor es amor y vive al lado de lo eterno,
más allá del cuerpo de los hombres se prolonga.
Sólo cruza con su danza
un baile de formas,
para añadir a su mirar
un inaudito abanico de movimientos,
así por siempre jamás existiendo;
lúcido y despierto,
nuevo y reluciente,
ágil y cambiante.
318-omu G.S. (Bcn-2013)