Inconsciència / Inconsciencia

"Siurana (Tarragona)"

«Siurana (Tarragona)»

» Mana més que el seny una esbojarrada inherència.
Mana molt més l’avarícia, així com l’afany de poder,
que desconeix amics i família
amb tal d’arribar a un tron on asseure’s
o aconseguir deixar un cofre o un sac,
fins dalt, a vesar de joies i diners.»

*** ***

La terra emmudeix, malalta plora,
en estar ferida i plena de brutícia
que surt des del cap
i amb permís dels homes.
Que, poc intel·ligents,
confonem les utilitats de les eines
i desaprofitem tants sabers.

Terra immensa.
Homes irreverents amb ella;
estripant llençols blaus
i cobrellits verds;
cremant pulmons
en serrar i serrar inconscients.

Ofegant brànquies
sota el pes dels petrolis
i menjant-se les aletes
que nedaven musicalment.
Trencant sabates
després de assassinar per les pells,
i suïcidant-se amb els cordons
sense ni saber fer nusos bé.
Ennegrint els somnis
que lluïen profitosos
dins d’aquell arc de sant Martí
que encara és més jove que vell.
Tallant-li el vol als ocells
i fins i tot, esborrant el cel,
per fer caure als àngels fins enfangar-los,
i robar-li els desitjos a la lluna plena i als estels.

Sembla que els homes no tenim fi, no ens aturem,
estem decidits a esmolar els ganivets
per esmicolar el paradís i deixar-lo en res.

Pensem que som déus omnipotents
quan només quedem sent,
éssers curts de seny, força cretins,
en ferir-nos amb les nostres pròpies eines
i emmalaltir i morir tenint remeis.

318-omu G.S. (Bcn. 2014)
_________________

" Alt camp (Priorat)"

» Alt camp (Priorat)»

(castellano)

» Manda más que la cordura una alocada inherencia.
Manda mucho más la avaricia, así como el afán de poder,
que desconoce amigos y familia
con tal de llegar a un trono donde sentarse
o conseguir dejar un cofre o un saco,
hasta arriba, a rebosar de joyas y dinero.»

*** ***

La tierra enmudece, enferma llora,
al estar herida y llena de suciedad
que sale desde la cabeza
y con permiso de los hombres.
Que, poco inteligentes,
confundimos las utilidades de las herramientas
y desaprovechamos tantos saberes.

Tierra inmensa.
Hombres irreverentes con ella;
desgarrando sábanas azules
y cubrecamas verdes;
quemando pulmones
al serrar y serrar inconscientes.

Ahogando branquias
bajo el peso de los petróleos
y comiéndose las aletas
que nadaban musicalmente.
Rompiendo zapatos
después de asesinar por las pieles,
y suicidándose con los cordones
sin ni saber hacer nudos bien.
Ennegreciendo los sueños
que lucían provechosos
dentro de aquel arco iris
que todavía es más joven que viejo.
Cortándole el vuelo a los pájaros
e incluso, borrando el cielo,
para hacer caer a los ángeles hasta enfangarlos,
y robarle los deseos a la luna llena y a las estrellas.

Parece que los hombres no tenemos fin, no nos paramos,
estamos decididos a afilar los cuchillos
para desmenuzar el paraíso y dejarlo en nada.

Pensamos que somos dioses omnipotentes
cuando sólo quedamos siendo,
seres cortos de cordura, bastante cretinos,
al herirnos con nuestras propias herramientas
y enfermar y morir teniendo remedios.

318-omu G.S. (Bcn. 2014)

¡viva la comunicación!

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s