Sempre una «A», com a 1ª pedra / Siempre una «A», como 1ª piedra

sempre una A, com...
Creuar estacions
sense adonar-nos que són graons
— cap amunt o de baixada —
Perdre el temps.
Pensar en negatiu.
Trencar. Destruir.
Oferir aurores tortes
i crepuscles incolors.
Conjurar un seguit de restes inútils.
Regalar-li l’esquena a la consciència en actuar.
Desaprofitar segons
demanant gens més que per sadollar-nos.
Projectar un demà trist com el d’avui:
ple de distàncies i de reixes.
Quan els instants es presenten idonis
per llançar llavors que omplin d’enteniment
les nostres ments i d’amor els cors,
de flors perpètues tota la terra.

318-omu G.S. (bcn. 2015)

(castellano)

Cruzar estaciones
sin darnos cuenta que son escalones
— hacia arriba o de bajada —
Perder el tiempo:
Pensar en negativo.
Romper. Destruir.
Ofrecer auroras torcidas
y crepúsculos incoloros.
Conjurar un seguido de restas inútiles.
Regalarle la espalda a la conciencia al actuar.
Desaprovechar segundos
pidiendo nada más que para satisfacernos.
Pensar en un mañana triste como el de hoy:
lleno de distancias y de rejas.
Cuando los instantes se presentan idóneos
para lanzar semillas que llenen de entendimiento
nuestras mentes y de amor los corazones,
de flores perpetuas toda la tierra.

318-omu G.S. (bcn. 2015)

Moviment / Movimiento

Cruscat (La Garrotxa volcànica

Cruscat (La Garrotxa volcànica «Girona»)

Parets infranquejables,
cingles esculturals i amples valls,
impressionants congosts
i deserts que, mostrant-se esquerps,
xiulen dissimulant la seva tanta vida.
Glaceres esmunyedisses posant de beure
i corriols a on fer equilibris damunt d’un peu,
de pas difícil, molt arriscats;
una terra oberta a l’aventura
omplerta de magnífiques construccions.
Camps grocs i madurats:
Blat. Farina i pa… Aliments.
Uns homes inventant llenguatges
i recollint l’aprenentatge des del silenci,
i d’altres, contínuament canviant-se
les màscares i les vestidures ¡mai callant!
Cossos nus -allunyats del escepticisme-
que conversen amb veu de nimfa i de fades
i desbordant fantasia
inspiren a la mateixa creació.
Camps pintats de gris,
que tenen a bé reflectir la saliva
que des del sostre
una boca immensa deixarà caure.
Camps vestits de llarg:
Fruits per créixer
que demà ens donaran energia
i que avui es presenten
amb verd suavitat ,
per curar de lluites i cansament,
oferint-se com matalàs.

Tots, aquí, sota el pes de la gravetat
també gaudint de somnis
i sense perdre l’esperança.
Damunt d’aquell esclat de vida
que sempre parla llegint el futur
i sense mirar enrere; rebutjant girar el cap.

Natura.
Natura potent i divina
que caminant allunyada de les nostres raons
no perd el temps en pensar,
però instintiva, avança!

318-omu G.S. (bcn. 2015)
_________la garrotxa volcànica (Girona) (2)

(castellano)

Parets infranqueables,
riscos esculturales y anchos valles,
impresionantes desfiladeros
y desiertos que, mostrándose ariscos,
silban disimulando su tanta vida.
Glaciares escurridizos poniendo de beber
y senderos donde hacer equilibrios encima de un pie,
de paso difícil, muy arriesgados;
una tierra abierta a la aventura
llena de magníficas construcciones.
Campos amarillos y madurados:
Trigo. Harina y pan… Alimentos.
Unos hombres inventando lenguajes
y recogiendo el aprendizaje desde el silencio,
y otros, continuamente cambiándose
las máscaras y las vestiduras ¡nunca callando!
Cuerpos desnudos -alejados del escepticismo-
que conversan con voz de ninfa y de hadas
y desbordando fantasía
inspiran a la misma creación.
Campos pintados de gris,
que tienen a bien reflejar la saliva
que desde el techo
una boca inmensa dejará caer.
la garrotxa volcànica (Girona) (3)Campos vestidos de largo:
Frutos por crecer
que mañana nos darán energía
y que hoy se presentan
con verde suavidad,
para curar de luchas y cansancio,
ofreciéndose como colchón.

Todos, aquí, bajo el peso de la gravedad
también disfrutando de sueños
y sin perder la esperanza.
Encima de aquel estallido de vida
que siempre habla leyendo el futuro
y sin mirar atrás;
rechazando girar la cabeza.

Naturaleza.
Naturaleza potente y divina
que caminando alejada de nuestras razones
no pierde el tiempo al pensar,
pero instintiva ¡avanza!

318-omu G.S. (bcn. 2015)

Sorolls de vida / Sonidos de vida

sorolls de vida - sonidos de vidaMai corro les cortines
ni abaixo les persianes,
estimo el descans i els verbs
que brollen des de la plaça.

Afegit; com si el mateix vidre d’una finestra,
veig néixer, transcórrer i morir els dies,
inclinat cap al rostre expressiu i canviant
que, xerraire, la plaça em regala.

Tant gaudeixo de les primeres
com de les últimes llums,
dels plataners i dels roures,
de les palmeres i alzines,
del cant despert dels ocells
i del goig viu de les flors,
de la pluja en ser plor i somriure,
llum emotiva de l’existència.

Em desdic dels meus anys
en veure guanyar salut als infants
mentre conquereixen jocs
i tasten el so net de les seves rialles.
Fins i tot em desdic dels llibres
en sentir-me complet i instruït
per tots els glops de vida que passegen
mostrant-me les tantes mesures
que es disposen dins de la llibertat.

Miro -obert al repàs-
observo els anys reposar
allunyats d’angoixes
propers a les bitlles, els escacs i la petanca;
avis que xarren mentre prenen el sol
i en moure aquell bastó -amic fidel-
que subjecten amb una mà,
expliquen com a directors d’orquestra
fent sentir a d’altres:
trons i cants,
llamps i encanteris,
vespres i matinades que ja van passar,
però, que per importants,
queden molt endins com a tresor.

Mai corro les cortines
ni abaixo les finestres;
sempre espero els diàlegs del carrer,
el dir i insinuar de la gent,
els moviments variats que assoleix la plaça.
M’agrada que la llum banyi casa meva
per trobar-me escampat
com un gest senzill
que volta per tot arreu.

Mai corro les cortines.
Mai abaixo les persianes.
Mai tanco les finestres…
doncs no vull perdre’m cap detall
de la tanta vida amb la qual dansa
la meva plaça il·lustrativa.

318-omu G.S. (bcn. 2015)

___________
(castellano)

Nunca corro las cortinas
ni bajo las persianas,
amo el descanso y los verbos
que brotan desde la plaza.

Añadido; cómo el mismo vidrio de una ventana,
veo nacer, transcurrir y morir los días,
inclinado hacia el rostro expresivo y cambiante
que, parlanchina, la plaza me regala.

Tanto disfruto de las primeras
cómo de las últimas luces,
de los plataneros y de los robles,
de las palmeras y encinas,
del canto despierto de los pájaros
y del gozo vivo de las flores,
de la lluvia al ser llanto y sonrisa,
luz emotiva de la existencia.

Me desdigo de mis años
al ver ganar salud a los niños
mientras conquistan juegos
y prueban el sonido limpio de sus risas.
Incluso me desdigo de los libros
al sentirme completo e instruido
por todos los tragos de vida que pasean
mostrándome las tantas medidas
que se disponen dentro de la libertad.

Miro -abierto al repaso-
observo los años reposar
alejados de la angustia,
cercanos a los bolos, el ajedrez y la petanca;
abuelos que charlan mientras toman el sol
y al mover aquel bastón -amigo fiel-
que sujetan con una mano,
cuentan como directores de orquesta
haciendo sentir a otros:
truenos y cantos,
rayos y hechizos,
vísperas y madrugadas que ya pasaron,
pero, que por importantes,
quedan muy adentro como tesoro.

Nunca corro las cortinas
ni bajo las ventanas;
siempre espero los diálogos de la calle,
el decir e insinuar de la gente,
los movimientos variados que logra la plaza.
Me gusta que la luz bañe mi casa
para encontrarme esparcido
como un gesto sencillo
que merodea por todas partes.

Nunca corro las cortinas.
Nunca bajo las persianas.
Nunca cierro las ventanas…
pues no quiero perderme ningún detalle
de la tanta vida con la que danza
mi plaza ilustrativa.

318-omu G.S. (bcn. 2015)

Més fort que formigó i maons / Más fuerte que hormigón y ladrillos

més fort que formigó i maons

Ciutats fosques vomiten llum.
Pedres apilades que enlluernen als somnàmbuls
mentre escanyen un grapat de cors.
Veus demanant aigua i colors
que acaben per beure lleixiu
mentre escullen un seguit de parèntesi
i interrogants dins de les ombres.
Desert àrid. Trepitjades adolorides.
Dunes altes que s’estiren com desert.
Empremtes perdudes i plors.
Pell cremada damunt les dunes
que eren antic verger.
Agafant-se de la mà…
¡Condició humana i contradicció!
Natura contra natura.
Natura contra natura. Sigue leyendo

Paraules / Palabras

paraules
Les paraules comuniquen.
Entre vocals i consonants
sortides gràcies als pulmons i a l’aire,
o també dibuixades; dient com lletres.
Les paraules guareixen,
arriben a ser medicina
que als cors o a les ànimes
màgicament recuperen
tornant-les fortes i fermes.
Les paraules enverinen,
hi ha cops que son ganivet
que donant trau i dolor
exhaureixen la vida;
esdevenint com arsènic o cicuta.
Les paraules instrueixen
recolzant-se en la saviesa;
tanmateix fan servir
la veu i la llana del be
com piulen mentre trenen nius
musicant i sent ocells,
o udolen i esgarrapen, feres,
semblant una gossada famolenca de llops.
Marxen a dos peus;
complicades o lleugeres,
insípides o saboroses;
toquen el tambor mullant la tinta
o instrumenten amb les cordes dels homes;
ensenyant les tantes cares:
del que intuïm,
del que toquem
del que sentim.
Elles ens parlen
d’un món lliure ofert
com a paradís i per descans,
o travat per lluites inútils
i pors que ens arronsen,
un món d’ofecs i de respirs,
ple de mans que s’estenen
i abraços i rises,
de contrastos, de polsos i debat,
de gel i de sofre.
On ja sigui anant al pas,
al trot o al galop,
ens ha tocat viure…
minut darrere minut.
El mateix món
que inflant-se es desplega;
com un joc, imparable!
oferint-nos el moviment germanat
de tantes llums com de tantes ombres;
el plor del cel i el cant del sol
i al mig, nosaltres; decidint,
sense més remei que anar cap a endavant
i fer camí.

318-omu G.S. (bcn. 2014)
______________

(castellano)

Las palabras comunican.
Entre vocales y consonantes
salidas gracias a los pulmones y al aire,
o también dibujadas; diciendo como letras.
Las palabras curan,
llegan a ser medicina
que a los corazones o a las almas
mágicamente recuperan
volviéndolas fuertes y firmes.
Las palabras envenenan,
hay ocasiones en que son cuchillo
que dando incisión y dolor
agotan por completo la vida;
aconteciendo como arsénico o cicuta.
Las palabras instruyen
apoyándose en la sabiduría;
igualmente usan
la voz y la lana del cordero
como pían mientras trenzan nidos
musicando y siendo pájaros,
o aullan y arañan, fieras,
pareciendo una jauría hambrienta de lobos.
Marchan a dos pies;
pesadas o ligeras,
insípidas o sabrosas;
tocan el tambor mojando la tinta
o instrumentan con las cuerdas de los hombres;
enseñando las tantas caras:
de lo que intuimos,
de lo que tocamos
de lo que sentimos.
Ellas nos hablan
de un mundo libre ofrecido;
como paraíso; para gozo y descanso,
o trabado por luchas inutiles
y miedos que nos encogen,
un mundo de ahogos y de respiros,
lleno de manos que se extienden
y abrazos y risas,
de contrastes, pulsos y debate,
de hielo y de azufre.
Donde ya sea, yendo al paso,
al trote o al galope,
nos ha tocado vivir…
minuto detrás de minuto.
El mismo mundo
que hinchándose se despliega;
como un juego ¡ imparable !
ofreciéndonos el movimiento hermanado
de tantas luces como de tantas sombras;
el llanto del cielo y el canto del sol
y en medio, nosotros; decidiendo,
sin más remedio que ir hacia adelante
y hacer camino.

318-omu G.S. (bcn. 2014)

A un amic / A un amigo

a un amic

Fa temps que volto -per estones-
donant glops de salut
en gaudir de la teva companyia.

Ja fa un bon temps que et reconec
com a un boig que va escollir
recórrer els dies i els carrers
saltant-se les normes
antipàtiques i estúpides;
com un acròbata que es diverteix
fent salts mortals i tombarelles.

Hi tingut sort d’estar vora teu;
home… gens ni mica avorrit,
força extravertit,
d’espatlla ampla
i de mans obertes,
que nedes,
escales,
busseges
i reptes.

Home que va decidir:
fer camí despullat.
Girà el món conegut
per tal de descobrir…
els tons i teixits
de la seva roba interior.

Home i amic
que en reinventar el seu seny
fuig de traïcions
i rebutja amagatalls
per oferir-se al resta;
net i polit
¡TRANSPARENT!
-com cada gota de pluja-

Un amic.
Que es confessa de peu
davant de les muntanyes,
o s’aclareix enfront de la mar.
Home de fe,
que creu en un món millor
seduït per la comprensió
que ja darrera llargues converses.

Ell.
Em fa mirar les muntanyes
i em parla de formes i disfresses;
de fulles acolorides; tendres i seques
-del goig visual i de la curació-
D’insectes cooperatius
i de fustes arrelades i sensitives.
De salts d’aigua que, màgics i potents,
busquen la calma.
Sobre coves i cofres i un tresor
-una fotografia trobada
que confabula amb la felicitat,
doncs ens regala una rialla-

Ell, abans,
caminant damunt tots dos costats,
moltes vegades es va trobar
i altres tantes es va perdre.

Ell:
Un amic.
Un home,
que senyalant-me la mar em diu
haver vist ballar a un munt de sirenes
mentre cantaven…
que és el pes de la sal
i no les ones braves
el que als homes ofega.

318-omu G.S. (bcn. 2014)
______

(castellano)

Hace tiempo que doy vueltas -por ratos-
dando tragos de salud
al disfrutar de tu compañía.

Ya hace un buen tiempo que te reconozco
como a un loco que escogió
recorrer los días y las calles
saltándose las normas
antipáticas y estúpidas;
como a un acróbata que se divierte
haciendo saltos mortales y volteretas.

He tenido la suerte de estar cerca de ti;
hombre… ni una pizca aburrido,
más que extrovertido,
de espalda ancha
y de manos abiertas.
Que nadas,
escalas,
buceas
y reptas.

Hombre que decidió:
hacer camino desnudo.
Girar el mundo conocido
para descubrir…
los tonos y tejidos
de su ropa interior.

Hombre y amigo
que al reinventar su juicio
huye de traiciones
y rechaza escondrijos
para ofrecerse al resto;
limpio y ordenado
¡TRANSPARENTE!
-como cada gota de lluvia-

Un amigo.
Que se confiesa de pie
delante de las montañas,
o se aclara frente a la mar.
Hombre de fe,
que cree en un mundo mejor
seducido por la comprensión
que hay detrás de largas conversaciones.

Él.
Me hace mirar las montañas
i me habla de formas y disfraces;
de hojas coloreadas; tiernas y secas
-del gozo visual y de la curación-
De insectos cooperativos
y de maderas enraizadas y sensitivas.
De saltos de agua que, mágicos y potentes,
buscan la calma.
Sobre cuevas y cofres y un tesoro
-una fotografía encontrada
que confabula con la felicidad
pues nos regala una sonrisa-

Él, antes,
caminando sobre ambos lados,
muchas veces se encontró
y otras tantas se perdió.

Él:
Un amigo.
Un hombre,
que señalándome el mar me dice
haber visto bailar a un montón de sirenas
mientras cantaban…
que es el peso de la sal
y no las olas bravas
lo que a los hombres ahoga.

318-omu G.S. (bcn. 2014)

Lligams / Lazos

finestra i elements

(I)
La terra:
llençol cobrint un llit de foc.
La terra; ferma i acolorida,
gentil ens recull.
L’aigua:
saviesa penetrant fent camí.
Invisible és boira humida,
o endurida i blanquinosa
es desfà. Enamorada del sol
corre a abraçar-lo sent riu.

La terra, acull i vessa vida.
Cucs que eren ous
i primer s’arrosseguen,
que seran papallones gaudint d’unes ales;
posseïdores del volàtil espai i el breu vol.
Imponents pedres gegantines
que en esmicolar-se viatgen
fins a besar la sal marina.
I aquesta gespa flonja i verda
quina es presta pel repòs.
La terra, plena de dreceres,
estalviadora, retalla segons,
o allarga el temps en servir-nos
camins que s’estenen;
de drets i de torts.

L’aigua;
alegre i vital,
relaxada o embravida,
tanmateix és: escaladora que puja els cels
i desapareix,
com àgil salta cent somnis i mil dies
i retorna.

En estimar-se els dos, (terra i aigua),
esdevé un fill; neix el fang.
Fang, que ens crida perquè enlairem figures,
en permetre’s oferir-se tou i juganer;
ser dolç i mal•leable.

Fang, que reclama mans que l’amoixin
i ments que l’entenguin;
la creativitat dels artistes: pares adoptius
que visionen, que imaginen quan fan tasca
i ens presenten un futur farcit de novetats.

Fang… i afegida, la costella:
Homes i dones, escampats per la terra,
mengen pomes desentesos de pecats…
I la temptació calla com prohibició,
ens fascina tant com per quedar-se.

Mentre… L’arbre gaudeix de la creació,
viu amb la seva pell vital de fusta,
i una serp llisca per les seves branques
i entre les fulles recordant-li el moviment.
Li mostra les seves escates canviants
i la sort inexorable d’una llengua bífida;
la dualitat que innova prop dels contradits.

Els homes i una serp
i una poma i l’arbre.
Els homes som fruit i fusta,
som serp pujada a un arbre;
caminem damunt de la terra
i nadem dins de l’aigua.
Llisquem per la vida:

Abans d’actuar podem parlar,
i abans de parlar cap que pensem
sent responsables.
Pensar queda darrera de sentir i deixar-se anar
per escoltar a l’univers el que ens demana.

Els homes prenem decisions,
disposem, doncs, de la llibertat.
No ens enganyem
buscant derrotes i culpables
més enllà de nosaltres.

(II)
Un pecat s’enganxa al temps,
més que prou imprès i relatat,
d’ell encara queda constància.

Uns pocs que manen molt,
servits de luxes, invoquen i interpreten
davant d’imatges i signes, ¡com bruixots!
Composen i corrompen missatges
i els incrusten, simulant puresa,
dintre i sobre el seu déu salvador.

El domini requereix raons i trampes,
lleis i déus omnipresents que perdurin
establint-se com camí segur,
així com jutges i botxins.
Convé convertir
la feblesa inherent al descobriment,
en brutícia i pecat;
avergonyir i castigar als homes,
fer-los culpables i omplir-los de pors,
assenyalar-los com si fossin claus rovellades
que no poden obrir cap porta,
homes incapaços i fatídics
destinats a empasar-se un munt de fracassos.

(III)
Qui va inventar el paradís
per facilitar-se el domini,
va completar la seva feina
afegint un glop d’infern.

És l’hora de caminar i viure,
creient que el fet de morir
no comporta el pes de cap judici.
Som lliures vigilants dels nostres actes,
no té perquè significar la mort
un final que clareja sent absolut.

Repetir petits viatges.
Anar de llar en llar i sentir-se viu.
Tindre clar que, morir és,
passar només una pàgina
del llibre immens que és l’existència,
del molt escrit, tan sols un full.

318-omu G.S. (bcn. 2014)
_______

(castellano)

(I)
La tierra:
sábana cubriendo una cama de fuego.
La tierra; firme y coloreada,
gentil nos recoge.
El agua:
sabiduría penetrante haciendo camino.
Invisible es niebla húmeda,
o endurecida y blanquecina
se deshace. Enamorada del sol
corre a abrazarlo siendo río.

La tierra, acoge y derrama vida.
Gusanos que eran huevos
y primero se arrastran,
que serán mariposas disfrutando de unas alas;
poseedoras del volátil espacio y el breve vuelo.
Imponentes piedras gigantescas
que al desmenuzarse viajan
hasta besar la sal marina.
Y este césped mullido y verde
que se presta para el reposo.
La tierra, llena de atajos,
ahorrativa, recorta segundos,
o alarga el tiempo al servirnos
caminos que se extienden;
de derechos y de torcidos.

El agua;
alegre y vital,
relajada o embravecida,
igual es: escaladora que sube los cielos
y desaparece,
como ágil salta cien sueños y mil días
y vuelve.

Al amarse los dos, (tierra y agua),
acontece un hijo; nace el barro.
Barro, que nos llama para que alcemos figuras,
al permitirse ofrecerse blando y juguetón;
ser dulce y maleable.

Barro, que reclama manos que lo mimen
y mentes que lo entiendan;
la creatividad de los artistas: padres adoptivos
que visionan, que imaginan cuando hacen tarea
y nos presentan un futuro relleno de novedades.

Barro… y añadida, la costilla:
Hombres y mujeres, esparcidos por la tierra,
comen manzanas desentendidos de pecados…
Y la tentación calla como prohibición,
nos fascina tanto como para quedarse.

Mientras… El árbol disfruta de la creación,
vive con su piel vital de madera,
y una serpiente se desliza por sus ramas
y entre las hojas, recordándole el movimiento.
Le muestra sus escamas cambiantes
y la suerte inexorable de una lengua bífida;
la dualidad que innova cerca de los contradichos.

Los hombres y una serpiente
y una manzana y el árbol.
Los hombres somos fruto y madera,
somos serpiente subida a un árbol;
andamos encima de la tierra
y nadamos dentro del agua.
Nos deslizamos por la vida:

Antes de actuar podemos hablar,
y antes de hablar cabe que pensemos
siendo responsables.
Pensar queda detrás de sentir y soltarse
para escuchar al universo lo que nos pide.

Los hombres tomamos decisiones,
disponemos, pues, de la libertad.
No nos engañemos
buscando derrotas y culpables
más allá de nosotros.

(II)
Un pecado se engancha al tiempo,
más que bastante imprimido y relatado,
de él aún queda constancia.

Unos pocos que mandan mucho,
servidos de lujos, invocan e interpretan
ante imágenes y signos, ¡cómo brujos!
Componen y corrompen mensajes
y los incrustan, simulando pureza,
dentro y sobre su dios salvador.

El dominio requiere razones y trampas,
leyes y dioses omnipresentes que perduren
estableciéndose cómo camino seguro,
así como jueces y verdugos.
Conviene convertir
la debilidad inherente al descubrimiento,
en suciedad y pecado;
avergonzar y castigar a los hombres,
hacerlos culpables y llenarlos de miedos,
señalarlos cómo si fueran llaves oxidadas
que no pueden abrir ninguna puerta,
hombres incapaces y fatídicos
destinados a tragarse un montón de fracasos.

(III)
Quién inventó el paraíso
para facilitarse el dominio,
completó su trabajo
añadiendo un trago de infierno.

Es la hora de andar y vivir,
creyendo que el hecho de morir
no comporta el peso de ningún juicio.
Somos libres vigilantes de nuestros actos,
no tiene porque significar la muerte
un final que amanece siendo absoluto.

Repetir pequeños viajes.
Ir de hogar en hogar y sentirse vivo.
Tener claro que, morir es,
pasar sólo una página
del libro inmenso que es la existencia,
de lo mucho escrito, solamente una hoja.

318-omu G.S. (bcn. 2014)

Balanceig / Balanceo

http://www.youtube.com/watch?v=vQY26kcbDDc
Mig penjat vaig aprendre a llegir el present,
a creure en el futur i a volar fins ell.

Tot nu i mig penjat faig camí,
em desentenc de pors i de vergonyes,
prego per anar pujant esglaons
dins l’evolució que a tot acarona.
-Hi ha cops que em sento;
errat, indigna i traïdor,
en treure des del meu pou
un cubell replè de veritats
alienes i pròpies-

Mig penjat he caigut,
sotmès al cru hivern,
al fred paralitzant
i a la boira de ciutats
que furtaven els camins
i induïen al suïcidi col·lectiu,
en retallar la comunicació
i menjar-se l’ordi i el blat
que donen salut als homes.

Mig penjat he volat
allunyant-me del verí.
Fugint de trepitjar
la terra que avui es llaura aquí.

El meu jo, tot nu i mig penjat,
reconeix com trist
que el dolor mereixi culte,
que els homes, tenint tant,
remuguem insatisfets;
decidint prendre glops de vinagre
oblidats de l’aigua clara,
donant cops en comptes d’abraçades
mentre anem demolint castells.

318-omu G.S. (Bcn. 2014)

_________________
(castellano)

Medio colgado aprendí a leer el presente,
a creer en el futuro y a volar hasta él.

Todo desnudo y medio colgado hago camino,
me desentiendo de miedos y de vergüenzas,
ruego para ir subiendo peldaños
dentro de la evolución que a todo mima.
– hay veces que me siento;
errado, indigna y traidor,
al sacar desde mi pozo
un cubo repleto de verdades
ajenas y propias-

Medio colgado he caído
sometido al crudo invierno,
al frío paralizante
y a la niebla de ciudades
que hurtaban los caminos
e inducían al suicidio colectivo,
al recortar la comunicación
y comerse la cebada y el trigo
que dan salud a los hombres.

Medio colgado he volado
alejándome del veneno.
Huyendo de pisar
la tierra que hoy se labra aquí.

Mi yo, todo desnudo y medio colgado,
reconoce como triste
que el dolor merezca culto,
que los hombres, teniendo tanto,
mascullemos insatisfechos;
decidiendo tomar tragos de vinagre
olvidados del agua clara,
dando golpes en vez de abrazos
mientras vamos demoliendo castillos.

318-omu G.S. (Bcn. 2014)

El balcó – El balcón

 

" Santillana del mar "

» Santillana del mar «

Assegut en el meu balcó
veig la ciutat despertar.
Ell és petit mirador
des d’on contemplo el teatre
que s’interpreta i diu tant.

M’espera amb taula i cadires.
Sent fidel a la natura
no li falta terra ni arbres,
té flors, colors i fragàncies
que encisen als convidats.

Davant la pluja i la nit,
enfront de la claror i la foscor
acull els meus anhels
i un farcell de raons que em demanen,
seguir en peu, anar cap a endavant.

Magnífic, el meu balcó,
bé sembla que és un calaix,
ell em procura l’ordre,
en guardar-me un racó
replet de pau.

Recull els meus pensaments
igual que els meus ideals,
atent, escolta el so del meu jo,
savi, respon en ser preguntat.

Són trenta els metres d’alçada
que em permeten contemplar,
un ball matiner fet amb ales,
a unes orenetes quan volen,
guarnint la netedat dels blaus.

Ocells que volen i piulen,
prop meu, quasi a tocar,
aconseguint fer-me entendre,
que avui serà calorós
el dia que s’ha aixecat.

318-omu G.S. (Bcn. 2014)
__________
(castellano)

Sentado en mi balcón
veo la ciudad despertar.
Él es pequeño mirador
desde donde contemplo el teatro
que se interpreta y dice tanto.

Me espera con mesa y sillas.
Siendo fiel a la natura
no le falta tierra ni árboles,
tiene flores, colores y fragancias
que cautivan a los invitados.

Ante la lluvia y la noche,
frente a la claridad y la oscuridad
acoge mis anhelos
y un fardo de razones que me piden,
seguir en pie, ir hacia adelante.

Magnífico, mi balcón,
bien parece que es un cajón,
él me procura el orden,
al guardarme un rincón
repleto de paz.

Recoge mis pensamientos
igual que mis ideales,
atento, escucha el sonido de mi yo,
sabio, responde al ser preguntado.

Son treinta los metros de altura
que me permiten contemplar,
un baile tempranero hecho con alas,
a unas golondrinas cuando vuelan,
adornando la pulcritud de los azules.

Pájaros que quieren y pían,
cerca mío, casi a tocar,
consiguiendo hacerme entender,
que hoy será caluroso
el día que se ha levantado.

318-omu G.S. (Bcn. 2014)

Una baqueta per al timbal / Una baqueta para el timbal

adn_metilacion[1]

 

El meu pit s’infla immens.

Dins d’ell es recull un tresor

que enlluerna arreu, aquí, amb batecs;

més enllà de la sang que canvia i els pulmons,

més enllà del respir o del dol,

més enllà d’aquesta terra esmicolada i efímera

o de prenyar-se d’inútils vergonyes

o sentir por en veure de prop a la mort,

no tan sols contemplant-la per una finestra.

 

El meu pit i el seu tresor, (en moltes ocasions),

es mostra tan tovament confortable com un coixí.

 

El meu pit gaudeix guarnit

amb la resposta honesta.

Dins d’ell es troba la veu sincera;

com així mateix, la clau que m’obre el món.

 

Per aquesta joia.

Per aquest motor.

Per tots aquests batecs

i aquesta voluntat que ve agafada al millor esperit…

el meu pit es presta com ajuda

i dóna suport al cap cansat

dels éssers estimats i fins i tot dels estranys;

fa batuts, regala vitamines; (reconstituents i naturals)

a les ànimes, avui, febles.

 

També s’ofereix com a pont

per arribar d’una a l’altra riba;

davant les inclemències,

quan plovent a bots i barrals creix el riu

i es fa difícil escoltar…

i és suïcidi, nadar…

i la quietud asfixiant es propera.

 

Algunes vegades el meu pit es contrau

i em sento tan lliure com un esclau.

Al saber-me envaït pel costat invers

a on la impassivitat es desfà en un monòleg,

i el neguit, l’angoixa i el rebuig

assoleixen tot el territori

tallant qualsevol conversa.

 

A força de donar tombs i rebre cops,

el meu pit guarnit es torna fred i acer,

mastega menjars passats

i sentint-se indisposat esdevé endurit.

 

Trist, el tresor: un cor sencer,

si s’aferrés al pas inexorable del calendari.

Si obsessionat i oblidat del present,

mires córrer les manetes del rellotge

just veient la pols de l’armari.

 

El meu pit i el seu tresor;

recolzen la pau,

ofereixen alè al decaigut,

així com ànims i empentes

als esgotats vianants

que vénen o fugen descoratjats.

 

Tots dos demanen flors

mentre fent de tisores

poden tantes males herbes.

Tots dos conrreen el bon temps,

confien en qué aviat apareguin;

fruiters paisatges, noves primaveres.

 

318-omu G.S. (B    cn-2013)

 

***   ***   ***

(castellano)

 

 

Mi pecho se hincha inmenso.

Dentro de él se recoge un tesoro

que deslumbra por todas partes, aquí, con latidos;

más allá de la sangre que cambia y los pulmones,

más allá del respiro o del luto,

más allá de esta tierra desmenuzada y efímera

o de preñarse de inútiles vergüenzas

o sentir miedo al ver de cerca a la muerte,

no tan sólo contemplándola por una ventana.

 

Mi pecho y su tesoro, (en muchas ocasiones),

se muestran tan blandamente confortables como una almohada.

 

Mi pecho disfruta guarnido

con la respuesta honesta.

Dentro de él se encuentra la voz sincera;

cómo así mismo, la llave que me abre el mundo.

 

Por esta joya.

Por este motor.

Por todos estos latidos

y esta voluntad que viene cogida al mejor espíritu…

mi pecho se presta como ayuda

y da apoyo a la cabeza cansada

de los seres queridos e incluso de los extraños,

hace batidos, regala vitaminas; (reconstituyentes y naturales)

a las almas, hoy, débiles.

 

También se ofrece como puente

para llegar de una a la otra orilla;

ante las inclemencias,

cuando lloviendo a cántaros crece el río

y se hace difícil escuchar…

y es suicidio, nadar…

y la quietud asfixiante es cercana.

 

Algunas veces mi pecho se contrae

y me siento tan libre como un esclavo.

Al saberme invadido por el lado inverso

donde la impasividad se deshace en un monólogo,

y la desazón, la angustia y el rechazo

logran todo el territorio

cortando cualquier conversación.

 

A base de dar tumbos y recibir golpes,

mi pecho guarnido se vuelve frío y acero,

mastica comidas pasadas

y sintiéndose indispuesto acontece endurecido.

 

Triste, el tesoro: un corazón entero,

si se aferrara al paso inexorable del calendario.

Si obsesionado y olvidado del presente,

mirara correr las manecillas del reloj

justo viendo el polvo del armario.

 

Mi pecho y su tesoro;

apoyan la paz,

ofrecen aliento al decaído,

así como ánimos y empujones

a los agotados peatones

que vienen o huyen desalentados.

 

Los dos piden flores

mientras haciendo de tijeras

podan tantas malas hierbas.

Los dos cultivan el buen tiempo,

confían en que pronto aparezcan;

frutales paisajes, nuevas primaveras.

 

318-omu G.S. (Bcn-2013)