Mai corro les cortines
ni abaixo les persianes,
estimo el descans i els verbs
que brollen des de la plaça.
Afegit; com si el mateix vidre d’una finestra,
veig néixer, transcórrer i morir els dies,
inclinat cap al rostre expressiu i canviant
que, xerraire, la plaça em regala.
Tant gaudeixo de les primeres
com de les últimes llums,
dels plataners i dels roures,
de les palmeres i alzines,
del cant despert dels ocells
i del goig viu de les flors,
de la pluja en ser plor i somriure,
llum emotiva de l’existència.
Em desdic dels meus anys
en veure guanyar salut als infants
mentre conquereixen jocs
i tasten el so net de les seves rialles.
Fins i tot em desdic dels llibres
en sentir-me complet i instruït
per tots els glops de vida que passegen
mostrant-me les tantes mesures
que es disposen dins de la llibertat.
Miro -obert al repàs-
observo els anys reposar
allunyats d’angoixes
propers a les bitlles, els escacs i la petanca;
avis que xarren mentre prenen el sol
i en moure aquell bastó -amic fidel-
que subjecten amb una mà,
expliquen com a directors d’orquestra
fent sentir a d’altres:
trons i cants,
llamps i encanteris,
vespres i matinades que ja van passar,
però, que per importants,
queden molt endins com a tresor.
Mai corro les cortines
ni abaixo les finestres;
sempre espero els diàlegs del carrer,
el dir i insinuar de la gent,
els moviments variats que assoleix la plaça.
M’agrada que la llum banyi casa meva
per trobar-me escampat
com un gest senzill
que volta per tot arreu.
Mai corro les cortines.
Mai abaixo les persianes.
Mai tanco les finestres…
doncs no vull perdre’m cap detall
de la tanta vida amb la qual dansa
la meva plaça il·lustrativa.
318-omu G.S. (bcn. 2015)
___________
(castellano)
Nunca corro las cortinas
ni bajo las persianas,
amo el descanso y los verbos
que brotan desde la plaza.
Añadido; cómo el mismo vidrio de una ventana,
veo nacer, transcurrir y morir los días,
inclinado hacia el rostro expresivo y cambiante
que, parlanchina, la plaza me regala.
Tanto disfruto de las primeras
cómo de las últimas luces,
de los plataneros y de los robles,
de las palmeras y encinas,
del canto despierto de los pájaros
y del gozo vivo de las flores,
de la lluvia al ser llanto y sonrisa,
luz emotiva de la existencia.
Me desdigo de mis años
al ver ganar salud a los niños
mientras conquistan juegos
y prueban el sonido limpio de sus risas.
Incluso me desdigo de los libros
al sentirme completo e instruido
por todos los tragos de vida que pasean
mostrándome las tantas medidas
que se disponen dentro de la libertad.
Miro -abierto al repaso-
observo los años reposar
alejados de la angustia,
cercanos a los bolos, el ajedrez y la petanca;
abuelos que charlan mientras toman el sol
y al mover aquel bastón -amigo fiel-
que sujetan con una mano,
cuentan como directores de orquesta
haciendo sentir a otros:
truenos y cantos,
rayos y hechizos,
vísperas y madrugadas que ya pasaron,
pero, que por importantes,
quedan muy adentro como tesoro.
Nunca corro las cortinas
ni bajo las ventanas;
siempre espero los diálogos de la calle,
el decir e insinuar de la gente,
los movimientos variados que logra la plaza.
Me gusta que la luz bañe mi casa
para encontrarme esparcido
como un gesto sencillo
que merodea por todas partes.
Nunca corro las cortinas.
Nunca bajo las persianas.
Nunca cierro las ventanas…
pues no quiero perderme ningún detalle
de la tanta vida con la que danza
mi plaza ilustrativa.
318-omu G.S. (bcn. 2015)