Per un cos i un esperit / Por un cuerpo y un espíritu

 cala sr. ramon

«… perquè semblant tan proper

puc trobar-me tan lluny.

Perquè encara que creguessis que he marxat,

al teu costat sempre trobaràs

un trosset meu aplegant-se amb tu.»

 

 

Ja arribat aquest sol matiner,

que asseca, complaent,

cadascun dels plors filats per la nit,

els que viuen i dormen,

recollits, dins de la sorra.

 

¡Ja arribada la llum del matí!,

el negre cau rendit i els colors és desvetllen,

així obrint-nos els ulls; sent corrioles.

 

Sota el sol de l’estiu;

tovalloles atenent les pells, (estirades).

I circumstancials i acollidores ombres,

de roba, plàstic o paper;

fent d’arbres propers o d’amagatall;

servint de racó prestat, (algunes estones).

Cridats per la feblesa del fred;

cossos totalment despullats que, atrevits,

fan goig per poc vergonyosos.

També cossos mig nus i daurats,

que tapats amb exacta precisió

per tèxtils escuts,

només ens deixen intuir el grat pecat,

aquell secret a veus

que en contats moments, pocs perdonen.

 

Aprofitant la calor surten a passejar;

músculs plens de brillantor: estilitzats,

i els apagats per l’oblit o el menjar;

aquells tants, poc atractius.

Els pits joves i drets,

assolits per la joventut,

o d’altres, (pel propi pes de l’edat),

mirant cap avall,

ensopits, tot caiguts.

 

(I al fons, el mar;

com un enlluernador passeig

menjant-se o vestint el cel,

tan inspirador; com un calidoscopi;

regalant-nos un ampli imaginari).

 

Emparats pels mesos de caliu;

dones suaument parlant,

(potser confessant-se somnis de llit).

I homes calladament llegint,

(potser creient-se aventurers o perfectes amants,

o potser… corrent darrere d’una pilota).

 

(Pensaments i paraules.

Música, somnis i treball;

tot plegat abraçant-se

en el dret de l’estiu.

L’escuma del mar es desfà

en arribar els meus peus a tocar,

i a les hores sols sé de debò,

que en estimar el so de l’aigua,

el gra de sorra que avui sóc,

esdevé com bombolla).

 

La platja recull:

crits i rialles,

galledes i paletes,

sots i castells;

petits dits buscant un desig,

gratant el futur;

la infantesa vivint el plaer

de sentir-se oblidats,

quan la llibertat conversa

davant les ones del mar

i com gavina els visita.

 

(De blau, el cristall;

pica les cloïsses i els crancs,

poleix les roques

i els esmolats vidres arrodoneix.

Blau és ara aquest transparent,

tan aspre i a un cop tan suau

que em fa reconèixer la inherent dualitat

que se m’apropa i tinc sempre per veïna).

 

Plena d’alens viu la platja,

(somriu la costa),

d’olors a cremes,

a truites i embotits.

Alè de força gana

i entrepans mossegats;

de tomàquet i ceba dolça.

Alè corrosiu: filtres enfonsats.

La tos i el fum del tabac.

 

(Alè important el del mar;

suor de minerals

que caminen desfets a dins del vent

i en respirar-los la meva pell

em posseeixen.

La suor del mar em xiula tantes veritats

que la confusió es dissol,

així quedant clar el meu cor,

esclarint-se el meu cap

de foscors i de dubtes.

 

Boig de pau,

retorna el seny,

que de mi gaudia tan lluny com apartat.

Aquí ja propera, (a tocar),

trobant-se aquesta consciencia

que em fa saber un glop de temps

nadant en un mar immens

des del principi).

 

318-omu G.S. (Bcn-2013)

 

***   ***   ***

 

(castellano)

 

«… porque pareciendo tan cercano

puedo encontrarme tan lejos.

Porque aunque creyeras que he marchado,

a tu lado siempre encontrarás

un trocito mío reuniéndose contigo.»

 

Ya llegado este sol tempranero,

que seca, complaciendo,

cada uno de los llantos hilados por la noche,

los que viven y duermen,

recogidos, dentro de la arena.

 

¡Ya llegada la luz de la mañana!,

el negro cae rendido y los colores es desvelan,

así abriéndonos los ojos; siendo poleas.

 

Bajo el sol del verano;

toallas atendiendo las pieles, (estiradas).

Y circunstanciales y acogedoras sombras,

de ropa, plástico o papel;

haciendo de árboles cercanos o de escondrijo;

sirviendo de rincón prestado, (algunos ratos).

Llamados por la debilidad del frío;

cuerpos totalmente desnudos que, atrevidos,

son buenos de mirar, por poco vergonzosos.

También cuerpos medio desnudos y dorados,

que tapados con exacta precisión

por textiles escudos,

sólo nos dejan intuir el grato pecado,

aquel secreto a voces

que en contados momentos, pocos perdonan.

 

Aprovechando el calor salen a pasear;

músculos llenos de brillantez: estilizados,

y los apagados por el olvido o la comida;

aquellos tantos, poco atractivos.

Los pechos jóvenes y derechos,

logrados por la juventud,

u otros, (por el propio peso de la edad),

mirando hacia abajo,

amodorrados, todo caídos.

 

(Y al fondo, el mar;

como un deslumbrante paseo

comiéndose o vistiendo el cielo,

tan inspirador; como un calidoscopio;

regalándonos un amplio imaginario).

 

Amparados por los meses de calor;

mujeres suavemente hablando,

(quizás confesándose sueños de cama).

Y hombres calladamente leyendo,

(quizás creyéndose aventureros o perfectos amantes,

o tal vez… corriendo detrás de una pelota).

 

(Pensamientos y palabras.

Música, sueños y trabajo;

todo ello abrazándose

en el derecho del verano.

La espuma del mar se deshace

al llegar mis pies a tocar,

y entonces sólo sé de verdad,

que al amar el sonido del agua,

el grano de arena que hoy soy,

acontece como burbuja).

 

La playa recoge:

gritos y risas,

cubos y paletas,

hoyos y castillos;

pequeños dedos buscando un deseo,

rascando el futuro;

la niñez viviendo el placer

de sentirse olvidados,

cuando la libertad conversa

ante las olas del mar

y como gaviota los visita.

 

(De azul, el cristal;

pica las almejas y los cangrejos,

pule las rocas

y los afilados vidrios redondea.

Azul es ahora este transparente,

tan áspero y a la vez tan suave

que me hace reconocer la inherente dualidad

que se me acerca y tengo siempre por vecina).

 

Llena de alientos vive la playa,

(sonríe la costa),

de olores a cremas,

a tortillas y embutidos.

Aliento de bastante hambre

y bocadillos mordidos;

de tomate y cebolla dulce.

Aliento corrosivo: filtros hundidos.

La tos y el humo del tabaco.

 

(Aliento importante el del mar;

sudor de minerales

que andan deshechos adentro del viento

y al respirarlos mi piel

me poseen.

El sudor del mar me silba tantas verdades

que la confusión se disuelve,

así quedando claro mi corazón,

esclareciéndose mi cabeza

de oscuridades y de dudas.

 

Loco de paz,

vuelve la cordura,

que de mí disfrutaba tan lejos como apartada.

Aquí ya cercana, (a tocar),

encontrándose esta conciencia

que me hace saber un trago de tiempo

nadando en un mar inmenso

desde el principio).

 

318-omu G.S. (Bcn-2013)

 

Quan…/ Cuando…

 

Quan trencats els seus vidres,

en filera, enlairats els fanals;

muts de llum!,

tristament fosos,

els fanals, morts dormien.

 

Quan ballava la flama

quasi al punt d’exhaurida.

De l’espelma, vençuda la cera,

a la taula, arrapada;

semblant un petit llac congelat.

 

Llavors, l’espelma,

sent una ombra d’abans,

una ombra sortida des de la llum,

un àngel caigut fet de líquid desfet,

abans havent esdevingut com un sol,

i ara trobant-se el seu dret enlluernador…

agenollat.

 

Quan els anys pesaven més

que la incertesa de la mort i el seu parlar.

 

Quan la mar era aspra,

només un munt de set, només salada,

buida de pau: tempesta,

remor de llamps i trons: d’agres passats.

Quan la mar es trobava

d’altres minerals més antics que els anys

del tot oblidada.

 

Quan el corrent del riu,

sorda d’alegries, se’m portava,

Quan la desil·lusió, aferrant-se a mi,

m’enfonsava i ofegava,

i xarrupant les meves forces

m’impedia nedar.

 

Quan els anys pesaven més

que la incertesa de la mort i el seu parlar.

 

Quan la meva mà ja s’enlairava

propera al gest que diu adéu,

i el meu moure s’enredava

amb el gruix fil de la quietud.

 

De sobte,

les hores que estaven dormides van despertar,

vaig recuperar l’empenta,

em vaig elevar sortint de la cova,

veient que el sec desert,

tornant-se cultiu,

humit floria així renovant-se…

en aparèixer, tu.

 

318-omu G.S. (Bcn-2013)

 

***   ***   ***

 

(castellano)

 

Cuando rotos sus vidrios,

en hilera, elevadas las farolas;

mudas de luz!,

tristemente fundidas,

las farolas, muertas dormían.

 

Cuando bailaba la llama

casi en su punto de agotada.

De la vela, vencida la cera,

a la mesa, agarrada;

pareciendo un pequeño lago congelado.

 

Entonces, la vela,

siendo una sombra de antes,

una sombra salida desde la luz,

un ángel caído hecho de líquido deshecho,

antes habiendo acontecido como un sol,

y ahora encontrándose su derecho deslumbrante…

arrodillado.

 

Cuando los años pesaban más

que la incertidumbre de la muerte y su habla.

 

Cuando la mar era áspera,

sólo un montón de sed, sólo salada,

vacía de paz: tormenta,

rumor de rayos y truenos: de agrios pasados,

cuando la mar se encontraba

de otros minerales más antiguos que los años

del todo olvidada.

 

Cuando la corriente del río,

sorda de alegrías, se me llevaba,

Cuando la desilusión, aferrándose a mí,

me hundía y ahogaba,

y sorbiendo mis fuerzas

me impedía nadar.

 

Cuando los años pesaban más

que la incertidumbre de la muerte y su habla.

 

Cuando mi mano ya se elevaba

cercana al gesto que dice adiós,

y mi mover se enredaba

con el grueso hilo de la quietud.

 

De repente,

las horas que estaban dormidas despertaron,

recuperé el empujón,

me elevé saliendo de la cueva,

viendo que el seco desierto,

volviéndose cultivo,

húmedo florecía así renovándose…

al aparecer, tú.

 

318-omu G.S. (Bcn-2013)

I una flor per cada branca / Y una flor por cada rama

arbre vestit

«Abans dels estats

que ens foren, (amb sang i lluites), imposats;

d’uns estats que dominen esclavitzant-nos,

que fent servir un munt d’enganys,

i un grapat de mentides afegeixen lleis injustes.

 

Abans de tants estats

que dominen i escurcen

fins aconseguir abolir

els fruits de la llibertat.

 

Abans dels països i les fronteres

i de qualsevol condició interessada.

Abans de tants cops incoherents

que assasinen la fèrtil fusió; el futur!,

en aixafar l’adobada cultura de tants homes.

 

Abans dels regnes, països i estats…

Va existir un net somriure

fet amb cor i ple de cants.

Varen existir mil fonts, mil formes;

la llum d’uns homes

que, junts, cuinaven com poble,

que gaudien sense vergonya

de la claror blava del cel,

quan anaven amb els seus caps ben alçats,

sense deixar de caminar, cap a endavant.»

 

(I)

 

Com puc esperar avançar

quan em retenen pres,

si em mantenen engabiat,

si em trobés impedit; invàlid: coix.

Atrapat per uns filferros,

o obligat a coneixer, (irremeiablement),

el soroll estrident de les rodes,

d’un carro atrotinat, lleig i vell.

Com puc avançar si és que estiguessin, d’arrel,

les meves dues cames, ambdues tallades.

 

No puc avançar en sostenir

aquell patir que va amarrat

al nus asfixiant,

al curt enteniment,

a la foscor que retalla en viure,

molt a prop de mi i dins d’uns altres.

 

(II)

 

Per guardar dintre meu;

una empenta, un vaixell,

una adreça, un alé,

la millor ajuda: un cop de mà,

immensos i veritables motius,

prou forces i fortes ganes.

Per guardar dintre de mi tot això…

d’un fil de veu trec un gran tro;

com així mateix succeeix

que de l’aparent feble blat que escolta el vent

ballant amb els seus sons,

del blat espigolat i callat,

del blat dòcil i lleuger,

surt el pa que enlluerna en les nostres taules,

el pa germà que ens dóna l’escriure inteligent,

que ens regala també el pensar,

i fins i tot, un torrent de paraules.

 

(III)

 

Ja avanço. No m’adormo.

Avanço il·lusionat.

Avanço a voltes de somnis.

 

Només avanço

perquè sé del esforç,

de cert sé del treball,

el que és lluitar.

 

I també…

ara avanço perquè reconec com tova la por al dolor,

i la por a morir.

en saber realment el que és morir, el que és patir,

encara disposant d’aquest aire terrenal,

encara amb cos aquí respirant; aquí vivint.

 

Sé el que és morir;

en estar-me quiet i amagat,

incapaç de moure un dit

o demanar amb un fort crit,

el que és just i em falta.

 

El pitjor que em pot passar, és;

viure dormint, i al dormir ni somniar-la,

veure al meu abast a la llibertat;

com un gelat replet de secrets,

com una canya de sucre plena de dolçor,

i estar-me quiet, i no anar a llepar-la.

 

El pitjor que em pot passar, és:

reconèixer un munt de vida i no gaudir-la,

quedar-me quiet, sense anar a agafar-la.

318-omu G.S. (Bcn-2013)

***   ***

(castellano)

 

«Antes de los estados

que nos fueran, (con sangre y luchas), impuestos;

de unos estados que dominan esclavizándonos,

que usando un montón de engaños,

y un puñado de mentiras, añaden leyes injustas.

 

Antes de tantos estados

que dominan y acortan

hasta conseguir abolir

los frutos de la libertad.

 

Antes de los países y las fronteras

y de cualquier condición interesada.

Antes de tantos golpes incoherentes

que asesinan la fértil fusión; ¡el futuro!,

al aplastar la curtida cultura de tantos hombres.

 

Antes de los reinos, países y estados…

Existió una limpia sonrisa

hecha con corazón y llena de cantos.

Existieron mil fuentes, mil formas;

la luz de unos hombres

que, juntos, cocinaban como pueblo,

que disfrutaban sin vergüenza

de la claridad azul del cielo,

cuando iban con sus cabezas bien alzadas,

sin dejar de andar, hacia adelante.»

 

(I)

 

Cómo puedo esperar avanzar

cuando me retienen tomado,

si me mantienen enjaulado,

si me encontrara impedido; inválido: cojo.

Atrapado por unos alambres,

o obligado a conocer, (irremediablemente),

el ruido estridente de las ruedas,

de un carro destartalado, feo y viejo.

Como puedo avanzar si es tuvieran, de raíz,

mis dos piernas, ambas cortadas.

 

No puedo avanzar al sostener

aquel sufrir que va amarrado

al nudo asfixiante,

al corto entendimiento,

a la oscuridad que recorta al vivir,

muy cerca de mí y dentro de otros.

 

(II)

 

Para guardar dentro mío;

un empujón, un barco,

una dirección, un aliento,

la mejor ayuda: un golpe de mano,

inmensos y verdaderos motivos,

suficientes fuerzas y fuertes ganas.

Por guardar dentro de mí todo esto…

de un hilo de voz saco un gran trueno;

cómo así mismo sucede

que del aparente débil trigo que escucha el viento

bailando con sus sonidos,

del trigo espigado y callado,

del trigo dócil y ligero,

sale el pan que deslumbra en nuestras mesas,

el pan hermano que nos da el escribir inteligente,

que nos regala también el pensar,

e incluso, un torrente de palabras.

 

(III)

 

Ya avanzo. No me duermo.

Avanzo ilusionado.

Avanzo a vueltas de sueños.

 

Sólo avanzo

porque sé del esfuerzo,

de cierto sé del trabajo,

lo que es luchar.

 

Y también…

ahora avanzo porque reconozco como blando el miedo al dolor,

i el miedo a morir.

Al saber realmente el que es morir, el que es sufrir,

todavía disponiendo de este aire terrenal,

todavía con cuerpo aquí respirando; aquí viviendo.

 

Sé el que es morir;

al estarme quieto y escondido,

incapaz de mover un dedo

o pedir con un fuerte grito,

el que es justo y me falta.

 

Lo peor que me puede pasar, es;

vivir durmiendo, y al dormir ni soñarla.

Ver a mi alcance a la libertad;

como un helado repleto de secretos,

como una caña de azúcar llena de dulzura,

y estarme quieto, y no ir a lamerla.

 

Lo peor que me puede pasar, es:

reconocer un montón de vida y no disfrutarla,

quedarme quieto, sin ir a cogerla.

318-omu G.S. (Bcn-2013)

simplicitat

Tots són vestits de taula / Todos son vestidos de mesa

(I)

Tan delicada i elegant;
com el so ampli i harmoniós;
com una fràgil i tallada,
neta i transparent,
alta copa de cristall.

Tan forta com les onades;
quines dibuixen, (persistents i d’a-poc),
qualsevol mena de roca de les costes;
el imponent i vertiginós penya-segat.

Tan sencera que,
quan ella esbrina els camins
no desestima,
no deserta de valuoses arrels o fonaments.
Acarona amb el seu cos i tota l’ànima
als sentiments preuats i a tants motius,
portant-los ben guardats,
tots ells ben posats… dins de la butxaca.

Tan suau com un despertar;
que encara embolicat entre somnis,
ens indica i demana
posar-nos en peu,
començar a caminar.

Tan dolça, tan dolça;
com la fresca veu de la mainada.
Com l’infant quan avança
estret al pas inexpert.
Com l’infant,
quan aprofitant l’atreviment que esdevé
al costat dels seus anys,
trepitja i travessa un munt de descobriments,
i neix i reneix
deixant a la mort de banda.

Ella: tan delicada i elegant.
Ella: tan forta,
tan sencera, tan suau i tan dolça;
com aquesta vida mateixa
que juganera ens envolta.

(II)

No em va demanar permís
a l’hora de ser la llum dels meus dies.
No em va demanar permís per estimar-me…
i bojament em va estimar.
Tampoc em va demanar permís per deslligar-se,
però, de sobte,
un matí ja no estava,
buida i torta va quedar la casa,
tipa de silenci!,
doncs, ella, se’n va anar.

(III)

Mai queda conclòs un amor,
si és que aquest va créixer;
humanament sensitiu,
ofert amb les mans obertes,
amb les mans omplertes, de veritat.

No entén de temps ni de distancies,
perdura i s’estén, mai s’acaba.
Aquest amor és amor i viu a la vora de l’etern,
més enllà del cos dels homes es perllonga.

Només creua amb la seva dansa
un ball de formes,
per afegir al seu mirar
un inaudit ventall de moviments,
així per sempre existint;
lúcid i despert,
nou i lluent,
àgil i canviant.

318-omu G.S. (Bcn-2013)

_________________________________

(castellano)


(I)

Tan delicada y elegante;
como el sonido amplio y armonioso;
como una frágil y tallada,
limpia y transparente,
alta copa de cristal.

Tan fuerte como las olas;
cuáles dibujan, (persistentes y de a poco),
cualquier tipo de roca de las costas;
el imponente y vertiginoso acantilado.

Tan entera que,
cuando ella averigua los caminos
no desestima,
no deserta de valiosas raíces o fundamentos.
Mima con su cuerpo y todo el alma
a los sentimientos preciados y a tantos motivos,
llevándolos muy guardados,
todos ellos bien puestos… dentro del bolsillo.

Tan suave como un despertar;
que todavía envuelto entre sueños,
nos indica y pide
ponernos en pie,
empezar a andar.

Tan dulce, tan dulce;
como la fresca voz de la chiquillería.
Como el niño cuando avanza
estrechado al paso inexperto.
Como el niño,
cuando aprovechando el atrevimiento que acontece
junto a sus años,
pisa y atraviesa un montón de descubrimientos,
y nace y renace
dejando a la muerte de lado.

Ella: tan delicada y elegante.
Ella: tan fuerte,
tan entera, tan suave y tan dulce;
como esta vida misma
que juguetona nos rodea.

(II)

No me pidió permiso
a la hora de ser la luz de mis días.
No me pidió permiso para amarme…
y locamente me amó.
Tampoco me pidió permiso para desatarse,
pero, de repente,
una mañana ya no estaba,
vacía y torcida quedó la casa,
¡harta de silencio!,
pues, ella, se marchó.

(III)

Nunca queda concluido un amor,
si es que este creció;
humanamente sensitivo,
ofrecido con las manos abiertas,
con las manos colmadas, de verdad.

No entiende de tiempo ni de distancias,
perdura y se extiende, nunca se acaba.
Este amor es amor y vive al lado de lo eterno,
más allá del cuerpo de los hombres se prolonga.

Sólo cruza con su danza
un baile de formas,
para añadir a su mirar
un inaudito abanico de movimientos,
así por siempre existiendo;
lúcido y despierto,
nuevo y reluciente,
ágil y cambiante.

318-omu G.S. (Bcn-2013)

Carta a un germà / Carta a un hermano

SANG

(I)

 

No hi ha foscor capaç

d’apagar per complet aquella vida,

que algun cop, gaudint de l’amor,

va obtindre el riure i l’alegria

llegint el dir savi del cor.

 

(II)

 

Arriben a ser tan altes les ones d’una vida,

que ens demanen prou coratge per nadar.

Arriben a ser tan calmes (a estones)

les aigües de la vida,

que encisen a la pau

desfent guerres i boires

i al repòs ens fan besar.

 

***   ***

 

Només dir-te germà:

Per més cecs i sords que caminem,

tard o aviat, ens pertocarà veure i escoltar.

 

Ni les hores ni els vents

apareixen invisibles o muts,

idèntiques o inútils.

Mai esdevenen, 

les hores, inflades pel mateix.

Els vents, bufant igual.

 

Jo vull dir-te, germà,

que té un final i un trajecte el principi

per poder dir-se tal.

Que les mitats són fruits dels extrems,

i així d’amplis els conceptes demostren;

quant d’unit està tot,

quant de junt i lligat.

(El dolç es dolç

darrera de tastar-se el salat.

Els contraposats estan a tocar).

  Sigue leyendo

Dins d’un armari de cossos – Dentro de un armario de cuerpos

TEULADES ARRUGADES

Poc se de la mort,

però des de el poc que conec,

intueixo que la mort esdevé;

com un arbre immens i crescut,

que ple de branques i fulles

és niu d’ocells i cau de formigues.

 

(La mort: una ona de mar que recorre els temps.

Nou respir que oxigena).

 

De segur; no és la mort cap pou.

És una clau que obre tot;

trenca reixes gruixudes,

i tomba tancades portes.

 

Entre certeses i dubtes

desembolico les hores,

desperto i m’adormo,

sóc vida i sóc mort.

 

Ella és el ball d’una vida,

(vida inesgotable,

vida incansable).

Vida que inventa increïbles moviments,

al ser-li impossible aturar-se.

 

(La mort és adob…

ens apropa molta més vida).

  Sigue leyendo

Tan humà com de carn i pell- Tan humano como de carne y piel

cel-terra-arbres(I)

Tan ben lligat;

com trobar-me complet

dintre del món de tants altres.

 

Tan acompanyat;

com un riu, quan esdevenint el desgel

corre creixent,

per amb la mar abraçar-se.

 

(II)

Tu i jo; tan diferents.

Com la humida transparència de dues gotes de pluja

que remulla la roba estesa

sent el so d’esperança.

 

Tan iguals;

com trenta graus d’un estiu,

que despulla els cossos sense dir-los paraula.

 

(III)

Tu: el meu repòs, (alguns cops).

Tu: la excitació, (un bon grapat d’estones).

Tu: una tassa plena que vida desborda.

Jo: una cullera que el sucre remena

sense contar les voltes.

Així aquí, procurant convertir en dolços

els teus temps d’amargor i records agres.

 

Tu i jo, mirant-nos!,

deslligats de tot pes,

a dalt d’un mirador despengem estels

mentre fem jocs de mans;

bateguem amb un sol cor al gronxar-nos.

 

(IV)

Junts desfem núvols.

Tornem flonges les pedres

i clar el cel tapat.

 

Som un cant d’ocell

que dorm a la foscor

i desperta a la millor de les matinades.

 

318-omu G.S. (Bcn-2013)

 

                    ***

(castellano)

 (I)

Tan bien ligado;

cómo encontrarme completo,

dentro del mundo de tantos otros.

 

Tan acompañado;

como un río, cuando aconteciendo el deshielo

corre creciente,

para con la mar abrazarse.

 

(II)

Tú y yo; tan diferentes.

Como la húmeda transparencia de dos gotas de lluvia

que remoja la ropa tendida

siendo sonido de esperanza.

 

Tan iguales;

como treinta grados
de un verano,

que desnuda los cuerpos sin decirles palabra.

 

(III)

Tú: mi reposo, (algunas veces).

Tú: la excitación, (un buen puñado de instantes).

Tú: una taza llena que vida rebosa.

Yo: una cuchara que el azúcar remueve

sin contar las vueltas.

Así aquí, procurando convertir en dulces

tus tiempos de amargura y recuerdos agrios.

 

Tú y yo, mirándonos!,

desatados de todo peso,

arriba de un mirador descolgamos estrellas

mientras hacemos juegos de manos;

latimos con un solo corazón al columpiarnos.

 

(IV)

Juntos deshacemos nubes.

Volvemos blandas las piedras

y claro el cielo tapado.

 

Somos un canto de pájaro

que duerme a la oscuridad

y despierta a la mejor de las madrugadas.

318-omu G.S. (Bcn-2013)

Pas a pas

Trepitjo amb força la vida,
no espero cap sort per a demà.
Confio, tenint l’esperança,
de que apareixent el que arribi
ens procurarà creixement
i donarà l’abonament,
empenyerà a tots els que estem
un graó cap a endavant.

Piso con fuerza la vida,
no espero ninguna suerte para mañana.
Confío, teniendo la esperanza,
de que apareciendo lo que llegue
nos procurará crecimiento
y dará abono,
empujará a todos los que estamos
un escalón hacia adelante.
Tant amb cops durs
com mitjançant amables carícies
els racons del camí
com a mestres ensenyen.
Cops, indicant una adreça,
la destinació que s’ha de trobar.
Cops clars, assenyalant-nos
també allò que hem d’esborrar.
Tanto con golpes duros
como mediante amables caricias,
los rincones del camino
como maestros enseñan.
Golpes, indicándo una dirección,
el destino que se ha de encontrar.
Golpes claros, señalándonos,
también aquello que debemos borrar.
Sol portar el pes d’una llàgrima
aquell salat que amaga una veritat,
mentre que la sonoritat d’un riure ens porta
l’alegria capaç de reparar tots els mals.
Suele traer el peso de una lágrima
aquel salado que esconde una verdad,
mientras que la sonoridad de una risa nos trae
la alegría capaz de reparar todos los males.
 

 

Vingui el que vingués…
hi ha raons que ni sabem,
el cuc ara és papallona,
abans, ell, s’arrossegava,
demà volarà pel blau del cel.

Venga lo que viniera…
hay razones que ni sabemos;
el gusano ahora es mariposa,
antes, él, se arrastraba,
mañana volarà por el azul del cielo.
 
Vingui el que vingués…
disposem de fang per modelar.
Tenim el moviment, la dualitat,
la llibertat d’escollir,
doncs triem judiciosament,
desfem embolics i no ens queixem.
Venga lo que viniera…
disponemos de barro para moldear.
Tenemos el movimiento, la dualidad,
la libertad de escoger,
pues elijamos juiciosamente,
deshagamos líos y no nos quejemos.
Sorgint el nostre present,
aparegut des dels fets del passat,
explicant-nos on ha estat l’error,
exposant l’endevinalla encertada;
pot resultar autèntic rectificar.
Surgiendo nuestro presente,
aparecido desde los hechos del pasado,
explicándonos donde ha estado el error,
exponiendo la adivinanza acertada;
puede resultar auténtico rectificar.
 
Ai!. Hi ha inconsciencia i hi ha saber:
L’actuació d’avui
ens donarà els fruits de matí.
Ai! Ai! Ai!
l’esforç o la gandulería
que mostrem avui,
retornarà com a collita erma
o com a rebost assortit
que ompli nostres panzas.
Ay!. Hay inconsciencia y hay saber:
La actuación de hoy
nos dará los frutos de mañana.
Ay! Ay! Ay!
el esfuerzo o la gandulería
que mostremos hoy,
retornará como cosecha baldía
o como despensa surtida
que llene nuestras panzas.
 
Disposem-nos.
Complaguts fem bona labor
després de cada idea,
mitjançant els actes i la nostra veu
podrem mossegar la poma desitjada.
Dispongámonos.
Complacidos hagamos buena labor
tras cada idea,
mediante los actos y nuestra voz
podremos morder la manzana deseada.
 
I si aquesta vida es tractés
de convertir els nostres somnis
en una meravellosa realitat
sense amagatalls ni maquillatges;
llaurada amb la millor voluntat.
Y si esta vida se tratase
de convertir nuestros sueños
en una maravillosa realidad
sin escondrijos ni maquillajes;
labrada con la mejor voluntad.

 

I si l’agudesa del present
amagués espurnes de màgia
capaces d’atorgar-nos
el futur volgut,
no creient com a impossible
palpar un tot de somriures
i deixant d’estar enfonsats.

Y si la agudeza del presente
escondiese chispas de magia
capaces de otorgarnos
el futuro querido,
no creyendo como imposible
palpar un todo de sonrisas
y dejando de estar hundidos.
I si aquests fets generessin,
un profit, una riquesa,
tirant fora a la incredulitat;
el pobre seria ric,
fins a la tristesa somriuria
i els buits desapareixerien,
desbordant des del got,
una humanitat amb saviesa,
ja conquerint
un infinit d’immensitat.
Y si estos hechos generasen,
un provecho, una riqueza,
echando fuera a la incredulidad;
el pobre sería rico,
hasta la tristeza sonreiría
y los vacíos desaparecerían,
rebosando desde el vaso,
una humanidad con sabiduría,
ya conquistando
un infinito de inmensidad.
I si estigués possible
alçar-se en el paradís
no ser furtius del que pot ser
ni negar-nos mons de joia,
guanyar la fe, perdre la por,
fer de les cendres grans boscos
i del trist negre cremat,
brots d’homes mancats d’ombres.
Y si estuviera posible
levantarse en el paraíso,
no ser furtivos de lo que puede ser
ni negarnos mundos de joya,
ganar la fe, perder el miedo,
hacer de las cenizas grandes bosques
y del triste negro quemado,
brotes de hombres faltos de sombras.
 
Net i bonic el jardí ens espera.
A la casa, abans, només teva i meva
ara també corren, contents, els fills,
No és un cau on amagar-se,
és una llar que convida al millor,
i, com a tal, així s’ens ofereix la terra.
Limpio y bonito el jardín nos espera.
En la casa, antes, sólo tuya y mía
ahora también corren, contentos, los hijos,
No es una madriguera donde esconderse,
esun hogar que invita a lo mejor,
y, como tal, así se nos ofrece la tierra.

 

Com bombolla que levita;
plena de llum.
Com ploma planejant;
caient i gaudint, serena.
Regalant-nos el coneixement mes preuat:
que tots som valuosos per la vida.
Demostrant-nos
que aquesta vida es viu de ple
si ens deixem envair per tot.

Como burbuja que levita;
llena de luz.
Cómo despluma planeando;
cayendo y disfrutando, serena.
Regalándonos el conocimiento mas preciado:
que todos somos valiosos para la vida.
Demostrándonos
que esta vida se vive de lleno
si nos dejamos invadir por todo.
Encara que la ciencia no ho demostrés prou…
Som un camí que s’estira i perllonga,
que ens porta i deixa
i porta i alça i continua.
Estem sent un tot seguit
sortit tant del pas enrera
com del pas que es donarà.
Aunque la ciencia no lo demostrara bastante…
Somos un camino que se estira y prolonga,
que nos trae y deja
y trae y alza y continúa.
Estamos siendo un todo seguido
salido tanto del paso atrás
como del paso que se dará.
 
«L’instant que comprèn un únic temps, resulta ser, de cert, un present alliberat»
«El instante que comprende un único tiempo, resulta ser, de cierto, un presente liberado»