Prop teu / Cerca tuyo

Ser Déus: Passejar enamorats

creient possible moure el món.

Regalar a altres la lluna plena

o fer baixar d’una bufada

estels brillants.

Ser Déus: Assolir ser eterns

en estimar.

Aconseguir un immens espai

que mai s’esgota…

per jugar.

Som un nombre infinit

en endinsar-nos en l’amor…

Dolça veu que perdura.

Llum apagant un pou d’ombres

i un fil resistent

que arregla els mal cosits.

_________

Prop teu;

dintre d’un cinema,

enmig d’una tarda

d’erotisme i confidències,

sentint créixer la confiança

com tanmateix l’excitació.

Escoltant-nos el cor

i escrivint un bon vers

per afegir-li al poema.

Sense llums que ens distreguin

d’acaronar-nos la pell,

fent rodar els dits,

gaudint del tacte,

descobrint el plaer;

banyant-nos en les nostres olors

i omplint de gemecs

la darrera filera de la sala.

Prop teu;

relliscant i gronxant-nos

damunt del sofà de la llar.

Fent de dos sols un cos,

en estar tan lligats

que ni parlen les hores.

O seguts i arrapats,

sobre un fred esglaó

que esperant-nos al carrer

donava forma a l’escala;

llegint-nos el mirar ens enlairem

fins a tocar el blau del cel,

fent servir un vell llenguatge

quin equival a un gelat

que mai s’acaba.

Prop teu;

agafant-nos les mans

compartim pensaments

i dibuixem el futur

més enllà de paraules.

De cert ens sabem homes

atrapats al curt temps,

que contat com a anys

aviat rovellarà els cossos;

finalitzant-se el ball,

parant la inoblidable dansa.

318-omu G.S. (Bcn-2014)

_________

(castellano)

Ser Dioses: Pasear enamorados

creyendo posible mover el mundo.

Regalar a otros la luna llena

o hacer bajar de un soplo

estrellas brillantes.

Ser Dioses: Lograr ser eternos

al amar.

Conseguir un inmenso espacio

que nunca se agota…

para jugar.

Somos un número infinito

al adentrarnos en el amor…

Dulce voz que perdura.

Luz apagando un pozo de sombras

y un hilo resistente

que arregla los mal cosidos.

_________

Cerca tuyo;

dentro de un cine,

en medio de una tarde

de erotismo y confidencias,

sintiendo crecer la confianza

como aun así la excitación.

Escuchándonos el corazón

y escribiendo un buen verso

para añadirle al poema.

Sin luces que nos distraigan

de mimarnos la piel,

haciendo rodar los dedos,

disfrutando del tacto,

descubriendo el placer;

bañándonos en nuestros olores

y llenando de gemidos

la última hilera de la sala.

Cerca tuyo;

resbalando y columpiándonos

encima del sofá del hogar.

Haciendo de dos sólo un cuerpo,

al estar tan ligados

que ni hablan las horas.

O sentados i agarrados,

sobre un frío peldaño

que esperándonos en la calle

daba forma a la escalera;

leyéndonos el mirar nos elevamos

hasta tocar el azul del cielo;

usando un viejo lenguaje

cual equivale a un helado

que nunca se acaba.

Cerca tuyo;

cogiéndonos las manos

compartimos pensamientos

y dibujamos el futuro

más allá de palabras.

De cierto nos sabemos hombres

atrapados al corto tiempo,

que contado como años

pronto oxidará los cuerpos;

finalizándose el baile,

parando la inolvidable danza.

318-omu G.S. (Bcn-2014)

Despertant / Despertando

 

Ahir, vaig escollir creure com somni

el sofrir tan immens que sentia

al meu voltant,

(i és que la realitat pesava tant).

Ahir preferia estar adormit,

rebutjava obrir el ulls per contemplar

com el món s’oferia castrat d’il·lusions,

ple d’ales trencades i penya-segats.

 

Avui decideixo afrontar el que ve,

no perdre més el temps, somniant.

Avui m’aixeco atrevint-me,

deixo ja d’enganyar-me,

abandono ser un covard.

 

Em planto i dono la cara

resistint-me al pas injust i obligat,

que escup i maltracta

i fort empenta fent fora,

el benestar que guarnia

les vides d’uns quants.

 

318-omu G.S. (Bcn. 2014)

 

__________

(castellano)

 

Ayer, escogí creer como sueño

el sufrir tan inmenso que sentía

a mí alrededor,

(y es que la realidad pesaba tanto).

Ayer prefería estar dormido,

rechazaba abrir los ojos para contemplar

como el mundo se ofrecía castrado de ilusiones,

lleno de alas rotas y acantilados.

 

Hoy decido afrontar lo que viene,

no perder más el tiempo, soñando.

Hoy me levanto atreviéndome,

dejo ya de engañarme,

abandono ser un cobarde.

 

Me planto y doy la cara

resistiéndome al paso injusto y obligado,

que escupe y maltrata

y fuerte empuja echando,

el bienestar que guarnecía

las vidas de unos cuántos.

 

318-omu G.S. (Bcn. 2014)

Enfilant la vida / Enhebrando la vida

enhebrando la vida

 

Perduri sempre fresc,

el record; un passat;

gràcies al seu parlar

gràfica diu la tinta.

Passat que reneix com llibre escrit,

i ple de racons i personatges

que atresoren veritats, explica.

 

Les vivències li regalen

grans ales al futur,

asseguren corriols

i alliberen camins,

a on després, tard o d’hora,

tots els homes, trobant-nos,

remarem junts cap endavant.

 

Agrairia que aquesta vida tingués a bé,

donar-los un gran cor i la virtut del seny,

als meus éssers propers, i també, a tots els altres.

 

            ***

 

Li agraeixo a la vida

la humitat complaent.

El desig humà i els jocs d’amants,

que repartint goig ens fan cridar

demanant esperança.

 

Agraït quedo a l’eternitat,

perquè va desfer el nus

que em retenia; com a llavor,

encara penjat o en les arrels,

o tal com sàvia, dintre del arbre.

 

Dono gràcies a l’aire

per cadascun dels glops

que, despertant del son,

porten pas i respir,

tant com brots eixerits

i la justa temprança.

 

Li agraeixo molt a la natura

que girés la clau dintre del pany

i obrint el ventre de l’univers

filés per mi un espai terrenal,

per com a home, donar la cara.

 

Aquí, jo, noucasat

amb el cel i la mar,

amb idíl·lics clavells

i amb rosers perfumats.

En rellegir el guió

aprenc a rebutjar;

 

tant els cops donats pels punys ferotges

com les idees i els pensaments

que aixecant les banderes incendien;

cremant la pau i portant tempestes.

 

Aquí em trobo torçant,

els punyals que clavant-se s’endinsen

travessant dolços cors per l’esquena,

i espases despietades

que esmicolen, fent malbé la terra.

 

Aquí em trobo; esborrant

amb la fresca netedat de l’aigua,

noves i antigues taques vermelles

taques plenes d’egoisme,

pròpies i alienes taques de sang.

 

318-omu G.S. (Bcn-2014)

 

____________

(castellano)

 

Perdure siempre fresco,

el recuerdo; un pasado;

gracias a su habla,

gráfica dice la tinta.

Pasado que renace como libro escrito,

y pleno de rincones y personajes

que atesoran verdades, explican.

 

Las vivencias le regalan

grandes alas al futuro,

aseguran sendas

y liberan caminos,

donde después, tarde o temprano,

todos los hombres, encontrándonos,

remaremos juntos hacia adelante.

 

Agradecería que esta vida tuviera a bien,

darles un gran corazón y la virtud de la cordura,

a mis seres cercanos, y también, a todos los otros.

 

***

 

Le agradezco a la vida

la humedad complaciente.

El deseo humano y los juegos de amantes,

que repartiendo gozo nos hacen gritar

pidiendo esperanza.

 

Agradecido quedo a la eternidad,

porque deshizo el nudo

que me retenía; como semilla,

todavía colgado o en las raíces,

o como sabia, dentro del árbol.

 

Doy gracias al aire

por cada uno de los tragos

que, despertando del sueño,

traen paso y respiro,

tanto como brotes vivarachos

y la justa templanza.

 

Le agradezco mucho a la naturaleza

que girara la llave dentro de la cerradura

y abriendo el vientre del universo

hilara para mí un espacio terrenal,

para como hombre, dar la cara.

 

Aquí, yo, recién casado

con el cielo y la mar,

con idílicos claveles

y con rosales perfumados.

Al releer el guión

aprendo a rechazar;

 

tanto los golpes dados por los puños feroces

como las ideas y los pensamientos

que levantando las banderas incendian;

quemando la paz y trayendo tormentas.

 

Aquí me encuentro torciendo,

los puñales que clavándose se adentran

atravesando dulces corazones por la espalda,

y espadas despiadadas

que desmenuzan, echando a perder la tierra.

 

Aquí me encuentro; borrando

con la fresca pulcritud del agua,

nuevas y antiguas manchas rojas

manchas llenas de egoísmo,

propias y ajenas manchas de sangre.

318-omu G.S. (Bcn-2014)

Cecs d’amor / Ciegos de amor

 CECS D'AMOR

A cop d’egoismes,

(d’una solitària i pròpia necessitat),

ens oblidem dels avis i els fills,

de l’altruisme i la seva tendresa.

 

Grans i creguts forts amors,

tornant-se petits i passat; febles es trenquen,

arrapant-se a l’insondable invisible;

perduts s’extravien.

 

I moltes de les ànimes que d’aquí ja van marxar

i avui germinen dins del ventre de l’univers,

veient el que passa…

ploren… ploren i ploren.

 

Són tantes les llàgrimes que rodolen per tots els racons

que l’esclaridor blau dels cels acaba per encongir-se.

 

I aquesta terra, avorrint-se de patiment,

deixa de ser humana,

perquè els homes volem, és un infern.

És tant el fred que la nostra terra sent

que malalta tremola;

davant del desgavell d’amants.

Davant del rebuig de germans

el seu cor i la seva pell s’esgarrifen.

 

Com d’aviat moren els bons minuts compartits.

Molt trist és adonar-se que les ganes de joc d’ahir

apareixen esgotades

mentre els cors arriben a quedar vuits

i els t’estimo marxen cap a l’oblit;

mentre la por i l’angoixa guanyen terreny,

i els trons resonen fins a deixar-nos sords,

enlairant-se, temibles, els ferros.

 

És a les hores que els millors sentiments

són paper mullat;

illegible diari que, xop i estripat,

s’escampa sobre els dies

com una màcula de tinta amarga.

 

318-omu G.S. (Bcn-2013)

 

***   ***

(castellano)

 

 

A golpe de egoísmos,

(de una solitaria y propia necesidad),

nos olvidamos de los abuelos y los hijos,

del altruismo y su ternura.

 

Grandes y creídos fuertes amores,

volviéndose pequeños y pasado; débiles se rompen,

agarrándose el insondable invisible;

perdidos se extravían.

 

Y muchas de las almas que de aquí ya marcharon,

y hoy germinan dentro del vientre del universo,

viendo el que pasa…

lloran… lloran y lloran.

 

Son tantas las lágrimas que ruedan por todos los rincones

que el esclarecedor azul de los cielos acaba para encogerse.

 

Y esta tierra, aburriéndose de sufrimiento,

deja de ser humana,

porque los hombres queremos, es un infierno.

Es tanto el frío que nuestra tierra siente

que enferma tiembla;

ante el desorden de amantes.

Ante el rechazo de hermanos

su corazón y su piel se estremecen.

 

Cómo de pronto mueren los buenos minutos compartidos.

Muy triste es darse cuenta que las ganas de juego de ayer

aparecen agotadas

mientras los corazones llegan a quedar vacíos

y los te quiero marchan hacia el olvido;

mientras el miedo y la angustia ganan terreno,

y los truenos resuenan hasta dejarnos sordos,

elevándose, temibles, los hierros.

 

Es a las horas que los mejores sentimientos

son papel mojado;

ilegible diario que, empapado y troceado

se extiende sobre los días

como una mácula de tinta amarga.

 

318-omu G.S. (Bcn-2013)

Tan sols en sé d’una – Tan sólo sé de una

delta de l'Ebre

 

«Per molt que fos llarga,

el temps bufa fort, xiula impertèrrit.

Disposant d’unes esmolades tisores

                                                                                         aquesta vida humana ens retalla.

                                                                                         I el que semblava molt tros i destí llunyà;

                                                                                         lleva com curt i prop, queda escurçat aviat.»

 

             ***

Més val tindre en compte el camí que ens espera,

deixar de banda el pes que suposen

insofribles successos avui vestits de record.

 

Millor és aprendre a nadar i gaudir de les aigües.

Fugir d’enfonsar-nos enredats per errades.

Marxar de circumstancials qüestions

que ens emmanillen i aturen

donant presidi i sent ancora.

 

M’esperen raons importants

i aquestes m’ompliran de prou forces;

per estripar les xarxes

que trenades per el desconeixement

arrapant-se m’ofeguen.

I llimar fins esmicolar

els barrots de les gàbies

que, dissimuladament disposades,

com a trampa em pretenen.

 

Cerco i recerco motius tacats de plaer

i tants ni han que no pot enfonsar-me el dolor,

i tants ni han que ja son dolces les llàgrimes

i esborrades moren les penes.

 

És per això que, ajuntant-se prop meu,

s’enlairen tantes copes,

que el so del cristall ens fa l’ullet

quan marejades per l’escuma

les mateixes sonen melodioses.

Quan els pensaments apunten somrients

al disfressar-se la esperança de bombolles.

 

Hi han estones lluminoses que em sembla estar despert,

i dintre d’aquests trossets de temps;

volo i pujo, pujo i rodo… com una ona.

Aprenc a ajupir-me, humilment,

i m’aixeco tants cops com calgui.

Sempre torno i torno, incansable,

per repetir-li, agraint-li a la mar,

cadascun dels petons que, generosa, ella em porta.

 

318-omu G.S. (Bcn-2013)

_______________________________________

(castellano)

 

«Por mucho que fuera larga,

el tiempo sopla fuerte, silba impertérrito.

Disponiendo de unas afiladas tijeras

esta vida humana nos recorta.

Y lo que parecía mucho trozo y destino lejano;

leva como corto y cerca, queda acortado pronto.»

 

          ***   ***

 

Más vale tener en cuenta el camino que nos espera,

dejar de banda el peso que suponen

insufribles sucesos hoy vestidos de recuerdo.

 

Mejor es aprender a nadar y disfrutar de las aguas.

Huir de hundirnos enredados por errores.

Marchar de circunstanciales cuestiones

que nos esposan y paran

dando presidio, siendo ancla.

 

Me esperan razones importantes

y estas me llenarán de suficientes fuerzas;

para desgarrar las redes

que trenzadas por el desconocimiento

agarrándose me ahogan.

Y limar hasta desmenuzar

los barrotes de las jaulas

que, disimuladamente dispuestas,

como trampa me pretenden.

 

Busco y rebusco motivos manchados de placer

y tantos ni han que no puede hundirme el dolor,

y tantos ni han que ya sueño dulces las lágrimas

y borradas mueren las penas.

 

Es por eso que, juntándose cerca mío,

se elevan tantas copas,

que el sonido del cristal nos hace un guiño

cuando mareadas por la espuma

las mismas suenan melodiosas.

Cuando los pensamientos apuntan sonrientes

al disfrazarse la esperanza de burbujas.

 

Hay ratos luminosos que me parece estar despierto,

y dentro de estos trocitos de tiempos;

vuelo y subo, subo y ruedo… como una ola.

Aprendo a agacharme, humildemente,

y me levanto tantas veces como haga falta.

Siempre vuelvo y vuelvo, incansable,

para repetirle, agradeciéndole a la mar,

cada uno de los besos que, generosa, ella me trae.

 

318-omu G.S. (Bcn-2013)

Una baqueta per al timbal / Una baqueta para el timbal

adn_metilacion[1]

 

El meu pit s’infla immens.

Dins d’ell es recull un tresor

que enlluerna arreu, aquí, amb batecs;

més enllà de la sang que canvia i els pulmons,

més enllà del respir o del dol,

més enllà d’aquesta terra esmicolada i efímera

o de prenyar-se d’inútils vergonyes

o sentir por en veure de prop a la mort,

no tan sols contemplant-la per una finestra.

 

El meu pit i el seu tresor, (en moltes ocasions),

es mostra tan tovament confortable com un coixí.

 

El meu pit gaudeix guarnit

amb la resposta honesta.

Dins d’ell es troba la veu sincera;

com així mateix, la clau que m’obre el món.

 

Per aquesta joia.

Per aquest motor.

Per tots aquests batecs

i aquesta voluntat que ve agafada al millor esperit…

el meu pit es presta com ajuda

i dóna suport al cap cansat

dels éssers estimats i fins i tot dels estranys;

fa batuts, regala vitamines; (reconstituents i naturals)

a les ànimes, avui, febles.

 

També s’ofereix com a pont

per arribar d’una a l’altra riba;

davant les inclemències,

quan plovent a bots i barrals creix el riu

i es fa difícil escoltar…

i és suïcidi, nadar…

i la quietud asfixiant es propera.

 

Algunes vegades el meu pit es contrau

i em sento tan lliure com un esclau.

Al saber-me envaït pel costat invers

a on la impassivitat es desfà en un monòleg,

i el neguit, l’angoixa i el rebuig

assoleixen tot el territori

tallant qualsevol conversa.

 

A força de donar tombs i rebre cops,

el meu pit guarnit es torna fred i acer,

mastega menjars passats

i sentint-se indisposat esdevé endurit.

 

Trist, el tresor: un cor sencer,

si s’aferrés al pas inexorable del calendari.

Si obsessionat i oblidat del present,

mires córrer les manetes del rellotge

just veient la pols de l’armari.

 

El meu pit i el seu tresor;

recolzen la pau,

ofereixen alè al decaigut,

així com ànims i empentes

als esgotats vianants

que vénen o fugen descoratjats.

 

Tots dos demanen flors

mentre fent de tisores

poden tantes males herbes.

Tots dos conrreen el bon temps,

confien en qué aviat apareguin;

fruiters paisatges, noves primaveres.

 

318-omu G.S. (B    cn-2013)

 

***   ***   ***

(castellano)

 

 

Mi pecho se hincha inmenso.

Dentro de él se recoge un tesoro

que deslumbra por todas partes, aquí, con latidos;

más allá de la sangre que cambia y los pulmones,

más allá del respiro o del luto,

más allá de esta tierra desmenuzada y efímera

o de preñarse de inútiles vergüenzas

o sentir miedo al ver de cerca a la muerte,

no tan sólo contemplándola por una ventana.

 

Mi pecho y su tesoro, (en muchas ocasiones),

se muestran tan blandamente confortables como una almohada.

 

Mi pecho disfruta guarnido

con la respuesta honesta.

Dentro de él se encuentra la voz sincera;

cómo así mismo, la llave que me abre el mundo.

 

Por esta joya.

Por este motor.

Por todos estos latidos

y esta voluntad que viene cogida al mejor espíritu…

mi pecho se presta como ayuda

y da apoyo a la cabeza cansada

de los seres queridos e incluso de los extraños,

hace batidos, regala vitaminas; (reconstituyentes y naturales)

a las almas, hoy, débiles.

 

También se ofrece como puente

para llegar de una a la otra orilla;

ante las inclemencias,

cuando lloviendo a cántaros crece el río

y se hace difícil escuchar…

y es suicidio, nadar…

y la quietud asfixiante es cercana.

 

Algunas veces mi pecho se contrae

y me siento tan libre como un esclavo.

Al saberme invadido por el lado inverso

donde la impasividad se deshace en un monólogo,

y la desazón, la angustia y el rechazo

logran todo el territorio

cortando cualquier conversación.

 

A base de dar tumbos y recibir golpes,

mi pecho guarnido se vuelve frío y acero,

mastica comidas pasadas

y sintiéndose indispuesto acontece endurecido.

 

Triste, el tesoro: un corazón entero,

si se aferrara al paso inexorable del calendario.

Si obsesionado y olvidado del presente,

mirara correr las manecillas del reloj

justo viendo el polvo del armario.

 

Mi pecho y su tesoro;

apoyan la paz,

ofrecen aliento al decaído,

así como ánimos y empujones

a los agotados peatones

que vienen o huyen desalentados.

 

Los dos piden flores

mientras haciendo de tijeras

podan tantas malas hierbas.

Los dos cultivan el buen tiempo,

confían en que pronto aparezcan;

frutales paisajes, nuevas primaveras.

 

318-omu G.S. (Bcn-2013)

 

 

Per un cos i un esperit / Por un cuerpo y un espíritu

 cala sr. ramon

«… perquè semblant tan proper

puc trobar-me tan lluny.

Perquè encara que creguessis que he marxat,

al teu costat sempre trobaràs

un trosset meu aplegant-se amb tu.»

 

 

Ja arribat aquest sol matiner,

que asseca, complaent,

cadascun dels plors filats per la nit,

els que viuen i dormen,

recollits, dins de la sorra.

 

¡Ja arribada la llum del matí!,

el negre cau rendit i els colors és desvetllen,

així obrint-nos els ulls; sent corrioles.

 

Sota el sol de l’estiu;

tovalloles atenent les pells, (estirades).

I circumstancials i acollidores ombres,

de roba, plàstic o paper;

fent d’arbres propers o d’amagatall;

servint de racó prestat, (algunes estones).

Cridats per la feblesa del fred;

cossos totalment despullats que, atrevits,

fan goig per poc vergonyosos.

També cossos mig nus i daurats,

que tapats amb exacta precisió

per tèxtils escuts,

només ens deixen intuir el grat pecat,

aquell secret a veus

que en contats moments, pocs perdonen.

 

Aprofitant la calor surten a passejar;

músculs plens de brillantor: estilitzats,

i els apagats per l’oblit o el menjar;

aquells tants, poc atractius.

Els pits joves i drets,

assolits per la joventut,

o d’altres, (pel propi pes de l’edat),

mirant cap avall,

ensopits, tot caiguts.

 

(I al fons, el mar;

com un enlluernador passeig

menjant-se o vestint el cel,

tan inspirador; com un calidoscopi;

regalant-nos un ampli imaginari).

 

Emparats pels mesos de caliu;

dones suaument parlant,

(potser confessant-se somnis de llit).

I homes calladament llegint,

(potser creient-se aventurers o perfectes amants,

o potser… corrent darrere d’una pilota).

 

(Pensaments i paraules.

Música, somnis i treball;

tot plegat abraçant-se

en el dret de l’estiu.

L’escuma del mar es desfà

en arribar els meus peus a tocar,

i a les hores sols sé de debò,

que en estimar el so de l’aigua,

el gra de sorra que avui sóc,

esdevé com bombolla).

 

La platja recull:

crits i rialles,

galledes i paletes,

sots i castells;

petits dits buscant un desig,

gratant el futur;

la infantesa vivint el plaer

de sentir-se oblidats,

quan la llibertat conversa

davant les ones del mar

i com gavina els visita.

 

(De blau, el cristall;

pica les cloïsses i els crancs,

poleix les roques

i els esmolats vidres arrodoneix.

Blau és ara aquest transparent,

tan aspre i a un cop tan suau

que em fa reconèixer la inherent dualitat

que se m’apropa i tinc sempre per veïna).

 

Plena d’alens viu la platja,

(somriu la costa),

d’olors a cremes,

a truites i embotits.

Alè de força gana

i entrepans mossegats;

de tomàquet i ceba dolça.

Alè corrosiu: filtres enfonsats.

La tos i el fum del tabac.

 

(Alè important el del mar;

suor de minerals

que caminen desfets a dins del vent

i en respirar-los la meva pell

em posseeixen.

La suor del mar em xiula tantes veritats

que la confusió es dissol,

així quedant clar el meu cor,

esclarint-se el meu cap

de foscors i de dubtes.

 

Boig de pau,

retorna el seny,

que de mi gaudia tan lluny com apartat.

Aquí ja propera, (a tocar),

trobant-se aquesta consciencia

que em fa saber un glop de temps

nadant en un mar immens

des del principi).

 

318-omu G.S. (Bcn-2013)

 

***   ***   ***

 

(castellano)

 

«… porque pareciendo tan cercano

puedo encontrarme tan lejos.

Porque aunque creyeras que he marchado,

a tu lado siempre encontrarás

un trocito mío reuniéndose contigo.»

 

Ya llegado este sol tempranero,

que seca, complaciendo,

cada uno de los llantos hilados por la noche,

los que viven y duermen,

recogidos, dentro de la arena.

 

¡Ya llegada la luz de la mañana!,

el negro cae rendido y los colores es desvelan,

así abriéndonos los ojos; siendo poleas.

 

Bajo el sol del verano;

toallas atendiendo las pieles, (estiradas).

Y circunstanciales y acogedoras sombras,

de ropa, plástico o papel;

haciendo de árboles cercanos o de escondrijo;

sirviendo de rincón prestado, (algunos ratos).

Llamados por la debilidad del frío;

cuerpos totalmente desnudos que, atrevidos,

son buenos de mirar, por poco vergonzosos.

También cuerpos medio desnudos y dorados,

que tapados con exacta precisión

por textiles escudos,

sólo nos dejan intuir el grato pecado,

aquel secreto a voces

que en contados momentos, pocos perdonan.

 

Aprovechando el calor salen a pasear;

músculos llenos de brillantez: estilizados,

y los apagados por el olvido o la comida;

aquellos tantos, poco atractivos.

Los pechos jóvenes y derechos,

logrados por la juventud,

u otros, (por el propio peso de la edad),

mirando hacia abajo,

amodorrados, todo caídos.

 

(Y al fondo, el mar;

como un deslumbrante paseo

comiéndose o vistiendo el cielo,

tan inspirador; como un calidoscopio;

regalándonos un amplio imaginario).

 

Amparados por los meses de calor;

mujeres suavemente hablando,

(quizás confesándose sueños de cama).

Y hombres calladamente leyendo,

(quizás creyéndose aventureros o perfectos amantes,

o tal vez… corriendo detrás de una pelota).

 

(Pensamientos y palabras.

Música, sueños y trabajo;

todo ello abrazándose

en el derecho del verano.

La espuma del mar se deshace

al llegar mis pies a tocar,

y entonces sólo sé de verdad,

que al amar el sonido del agua,

el grano de arena que hoy soy,

acontece como burbuja).

 

La playa recoge:

gritos y risas,

cubos y paletas,

hoyos y castillos;

pequeños dedos buscando un deseo,

rascando el futuro;

la niñez viviendo el placer

de sentirse olvidados,

cuando la libertad conversa

ante las olas del mar

y como gaviota los visita.

 

(De azul, el cristal;

pica las almejas y los cangrejos,

pule las rocas

y los afilados vidrios redondea.

Azul es ahora este transparente,

tan áspero y a la vez tan suave

que me hace reconocer la inherente dualidad

que se me acerca y tengo siempre por vecina).

 

Llena de alientos vive la playa,

(sonríe la costa),

de olores a cremas,

a tortillas y embutidos.

Aliento de bastante hambre

y bocadillos mordidos;

de tomate y cebolla dulce.

Aliento corrosivo: filtros hundidos.

La tos y el humo del tabaco.

 

(Aliento importante el del mar;

sudor de minerales

que andan deshechos adentro del viento

y al respirarlos mi piel

me poseen.

El sudor del mar me silba tantas verdades

que la confusión se disuelve,

así quedando claro mi corazón,

esclareciéndose mi cabeza

de oscuridades y de dudas.

 

Loco de paz,

vuelve la cordura,

que de mí disfrutaba tan lejos como apartada.

Aquí ya cercana, (a tocar),

encontrándose esta conciencia

que me hace saber un trago de tiempo

nadando en un mar inmenso

desde el principio).

 

318-omu G.S. (Bcn-2013)

 

Carta a un germà / Carta a un hermano

SANG

(I)

 

No hi ha foscor capaç

d’apagar per complet aquella vida,

que algun cop, gaudint de l’amor,

va obtindre el riure i l’alegria

llegint el dir savi del cor.

 

(II)

 

Arriben a ser tan altes les ones d’una vida,

que ens demanen prou coratge per nadar.

Arriben a ser tan calmes (a estones)

les aigües de la vida,

que encisen a la pau

desfent guerres i boires

i al repòs ens fan besar.

 

***   ***

 

Només dir-te germà:

Per més cecs i sords que caminem,

tard o aviat, ens pertocarà veure i escoltar.

 

Ni les hores ni els vents

apareixen invisibles o muts,

idèntiques o inútils.

Mai esdevenen, 

les hores, inflades pel mateix.

Els vents, bufant igual.

 

Jo vull dir-te, germà,

que té un final i un trajecte el principi

per poder dir-se tal.

Que les mitats són fruits dels extrems,

i així d’amplis els conceptes demostren;

quant d’unit està tot,

quant de junt i lligat.

(El dolç es dolç

darrera de tastar-se el salat.

Els contraposats estan a tocar).

  Sigue leyendo

Dins d’un armari de cossos – Dentro de un armario de cuerpos

TEULADES ARRUGADES

Poc se de la mort,

però des de el poc que conec,

intueixo que la mort esdevé;

com un arbre immens i crescut,

que ple de branques i fulles

és niu d’ocells i cau de formigues.

 

(La mort: una ona de mar que recorre els temps.

Nou respir que oxigena).

 

De segur; no és la mort cap pou.

És una clau que obre tot;

trenca reixes gruixudes,

i tomba tancades portes.

 

Entre certeses i dubtes

desembolico les hores,

desperto i m’adormo,

sóc vida i sóc mort.

 

Ella és el ball d’una vida,

(vida inesgotable,

vida incansable).

Vida que inventa increïbles moviments,

al ser-li impossible aturar-se.

 

(La mort és adob…

ens apropa molta més vida).

  Sigue leyendo

Tan humà com de carn i pell- Tan humano como de carne y piel

cel-terra-arbres(I)

Tan ben lligat;

com trobar-me complet

dintre del món de tants altres.

 

Tan acompanyat;

com un riu, quan esdevenint el desgel

corre creixent,

per amb la mar abraçar-se.

 

(II)

Tu i jo; tan diferents.

Com la humida transparència de dues gotes de pluja

que remulla la roba estesa

sent el so d’esperança.

 

Tan iguals;

com trenta graus d’un estiu,

que despulla els cossos sense dir-los paraula.

 

(III)

Tu: el meu repòs, (alguns cops).

Tu: la excitació, (un bon grapat d’estones).

Tu: una tassa plena que vida desborda.

Jo: una cullera que el sucre remena

sense contar les voltes.

Així aquí, procurant convertir en dolços

els teus temps d’amargor i records agres.

 

Tu i jo, mirant-nos!,

deslligats de tot pes,

a dalt d’un mirador despengem estels

mentre fem jocs de mans;

bateguem amb un sol cor al gronxar-nos.

 

(IV)

Junts desfem núvols.

Tornem flonges les pedres

i clar el cel tapat.

 

Som un cant d’ocell

que dorm a la foscor

i desperta a la millor de les matinades.

 

318-omu G.S. (Bcn-2013)

 

                    ***

(castellano)

 (I)

Tan bien ligado;

cómo encontrarme completo,

dentro del mundo de tantos otros.

 

Tan acompañado;

como un río, cuando aconteciendo el deshielo

corre creciente,

para con la mar abrazarse.

 

(II)

Tú y yo; tan diferentes.

Como la húmeda transparencia de dos gotas de lluvia

que remoja la ropa tendida

siendo sonido de esperanza.

 

Tan iguales;

como treinta grados
de un verano,

que desnuda los cuerpos sin decirles palabra.

 

(III)

Tú: mi reposo, (algunas veces).

Tú: la excitación, (un buen puñado de instantes).

Tú: una taza llena que vida rebosa.

Yo: una cuchara que el azúcar remueve

sin contar las vueltas.

Así aquí, procurando convertir en dulces

tus tiempos de amargura y recuerdos agrios.

 

Tú y yo, mirándonos!,

desatados de todo peso,

arriba de un mirador descolgamos estrellas

mientras hacemos juegos de manos;

latimos con un solo corazón al columpiarnos.

 

(IV)

Juntos deshacemos nubes.

Volvemos blandas las piedras

y claro el cielo tapado.

 

Somos un canto de pájaro

que duerme a la oscuridad

y despierta a la mejor de las madrugadas.

318-omu G.S. (Bcn-2013)